Que a la societat catalana hi ha un gruix important de partidaris de la independència sembla que està fora de dubtes. Que molts d’aquests electors els agradaria el naixement d’una força parlamentària que representés aquest desig i a l’ hora dignifiqués la democràcia també es ben segur, però que tot plegat no es produeix de forma automàtica es igualment veritat. El descrèdit de la política afecta per igual als partits del sistema com els nous que hi volen entrar-hi. Als de sempre se’ls coneix els defectes, el nous encara no i això acaba per ser més un inconvenient que un avantatge. Qualsevol que pretengui canviar l’ actual sistema de partits, més que dir-ho cal que ho demostri amb actes concloents. Guanyar la batalla de credibilitat és el que més hauria de preocupar als socis de la futura coalició per la independència. Reagrupament, Solidaritat Catalana i Suma indepèndencia, amb els moviments tàctics dels darrers dies, ben comprensibles des de la política tradicional però inintel·ligibles si es segueix els criteris de regeneració democràtica, s’obliden massa sovint que poden fastiguejar a molts dels electors que moralment es consideren des de fa temps cridats a reagrupar-se , sumar-se i solidaritzar-se, però que amb tanta política minúscula, poden acabar per votar als que han estat els seus millor especialistes i finalment convergir. Com diríen els actors de Polònia: “Perdoneu, però algú ho havia de dir”. Que tingueu bones vacances!.