CAVALLS DE NEU
T’ agradava anar al galop per sobre la neu acabada de caure. Com més humida, millor!. Gaudies de valent, anant amunt i avall del prat, deixant les marques sobre la catifa blanca. La darrera vegada, ho férem pels prats que hi ha sobre Cereja. Un diumenge assolellat i clar. Mig pam de neu , caiguda la nit abans, ho havia emblanquinat tot. Vistes al Turó i ermita de Bell-lloc i al Pic dels Moros; Mirant al Sud, tota la serralada oriental ben nevada, del Cadí, fins al Pic d’ Eina. El passeig hivernal d’aquell matí, l’ acabarem com sempre, pel camí de la font del Ferro – calia anar en compte amb el glaç -, recordo que ens deies. Gràcies per fer-me descobrir que era possible gaudir de la muntanya amb la companyia d’ aquest animal. Refet dels primers ensurts, segurament per una por irracional a la muntura – que durant anys ningú m’ havia ajudat a treure’m de sobre -, vaig aconseguir guiar la bèstia, fent servir les ajudes, seguint els teus consells d’ expert . Primer al pas, ara al trot i finalment a galop. Quin descobriment!. Recordo la sortida col·lectiva de Llívia a Malniu. I aquella nit llarga xerrant i empaitant els cavalls que havien fugit trencant el fil del vailet. Eren de ben segur uns altres temps. Després, per diferents raons, no ho varem tornar a repetir. Les trobades i sortides van deixar de sovintejar. No he tingut temps de dir-te adéu. Descansa en pau!, company.