JORDI SURINYACH

Ja feia temps que desitjava tornar fer una sortida amb en Joan. Ens donaria temps  suficient per parlar del país, cosa que darrerament només ho fem per SMS, telèfon o escadusserament quan ens trobem aquí o allà.  La relació més intensa d’en  Joan amb cims, canals i crestes crec que comença , continua i es consolida a la vall tribal  dels “Suris” –  la de Camprodon -, on té bons  amics “aborígens” , que l’ han portat a trescar pels cims d’  “Ull de Ter”, “Coma de Vaca” i la “Vall de Núria” o descobrir l’  “Alta Garrotxa” i l’ “Alt Vallespir”. El vaig deixar a la seva sort i abandonat en aquell territori familiar,  mentre jo “fill pròdig” me’n anava a la Cerdanya, segons ell a fer el “pijo” o a conèixer en Carretero. El cert és, que els “Mora”,  tossuts com són , van decidir que era moment de trepitjar  el territori. I a fe de Déu que ha estat així. En poc temps,  han trescat per comes, cims,  fonts, rius, gorgues, forats i penyals que jo en cinquanta anys d’ estada setmanal,  ni havia somiat. Gairebé sempre acompanyat d’un altre Suri – en Toni , el cosí més muntanyenc i “sociata”, cosa que algú del Maresme hauria d’aprendre -,  i d’en  Vila  tot un  referent a la Vall ,  autor del llibre de rutes  -exhaurit-  de més interès d’ aquella part del pirineu. El crit de guerra, “Quin País!” , ha esdevingut  el mot d´ordre que utilitza per anar amunt i avall  i sorprendre’s de la bellesa d´un paisatge i d´un territori que estima  amb passió patriòtica i sense cap tipus de   perplexitat. Amb en Joan, mantinc importants coincidències  sobre com tenim el país. Fem el mateix  diagnòstic i em sembla que  proposem  similar tractament, malgrat   mantenir carnets partidaris diferents. Per tant era previsible que a l´anada al Canigó, de ben segur parlariem  de tot plegat , aquesta vegada amb el testimoni de la meva filla Aina. A dos quarts de cinc del matí, de dissabte sis de setembre,  enfilem  “Nord enllà….”, direcció La Jonquera, després  per la 116, cap a  Prada, Vilafranca de Conflent , Vernet i Castell. D´aquí, pel camí forestal, fins a Coll de Jou i  el refugi de Marialles. Començem a caminar cap a dos quarts de nou,  amb l´impressió que ens mullarem, doncs per sobre del Pla Guillem hi han  núvols amenaçadors.  Prenem el camí de l’esquerra, ben senyalitzat per  les marques del GR 10. Ens endinsem cap a l’avetosa pel marge esquerra del Rec de la Llipodera fins a creuar  el pont de fusta,  prenent la direcció que més endavant ens portarà travessar el riu de Cadí. Comença a plovisquejar. A la cabana o refugi Aragó (2.125 m) just al costat de la Font del mateix nom, mengem una mica i escoltem els xiulets de les marmotes. Ens endinsem per la Vall del Cadí, on ja  podem veure la Pica del Canigó tancant la vall, quan ens  ho permet la boira. Just quan s’acaba el prat, el camí comença a descriure llaçades que ens permeten remuntar  el desnivell, fins assolir primer la Portella de Vallmanya i en pocs minuts la Bretxa de Durier (2.649 m). Haurem de  salvar els cents metres i escaig de desnivell restants, grimpant per la canal de “la Xemeneia”. És una grimpada fàcil, on les  agullles ,  “els gendarmes”,  semblen vigilar-nos. Arribem al capdamunt de la pica (2.784 m) – són dos quarts d´una -,  des d’ on amb permís de  núvols i boira , veiem un paisatge formidable. El Set Homes, Rojà, i Tretzevents. Part de la Plana del Rosselló. Imaginen   la plana de l’Alt Empordà, totalment tapada. Més enllà, la vall del Tet i la plana de l’alta Cerdanya al capdamunt i al fons, el massís del Carlit. Darrera la creu que presideix el cimal, els pics  de la Vall de Camprodon, on sembla que  hi plou. Aixequem acta de la nostra arribada, fent  el crit de rigor: Quin país!, després  fotos amb estelada, bandera quin significat  explico a un occità que s’em adreça  en francés, mentrés l’Aina i en Joan em mirem de reüll i riuen de les meves explicacions sobre el significat de l´estel blanc i el triangle blau. Retornem pel mateix camí que hem vingut, amb la marrada de fer-ho pel dret  just al sortir de la xemeneia pel mig de la tartera ( Això a Camprodon sembla que li tenen prohibit) . Ara sí que ens mullem. Jo canto allò  d’ “amb esperit amatent, ens anem a cercar el vent. La ruta és dura  fins la carena,…….” Quatre hores de pujada i unes tres de baixada.  Fem el viatge de tornada comentant l’ entrevista a l’ Avui del President Pujol. A dos quarts de vuit  arribem a  Mataró. Ha d´anar a corre cuita a sopar amb els veïns de la Ciutat Jardí – en Joan sempre atent a tots els compromisos – i jo amb la família a sopar a casa en Txema i la Marta. A dos quarts d´una,  agafo el son pensant que hauríem de fer la Pica d´Estats des de la Vall Ferrera. 
Més fotografies:
http://joanmora.blogspot.com/2008/09/amistat-estelada-al-canig.html