Publicat el 16 de gener de 2009
ARA QUE FA FRED.
Ara que encara fa fred i que l’hivern ha deixat blanc el Pirineu, potser per melangia, me’n recordo d’un altre lloc que m’ estim i que allunyant mar endins la tramuntana ben sovint acarona. I avui que no tinc al meu abast cap dels paisatges vitals que em donen força, teclejo sentiments al bloc , escoltant Cris Juanico i recordant Ponç Pons: ” Crec que estam acabats. No tenim salvació. Ells són més i la llengua que parlam és mig morta. Semblam indis setjats, aborígens vençuts, ser humans avortats.Territori envaït ,veim morir lentament el paisatges de l’ànima. Som allò que se’n diu pobles colonitzats, en el fons no tenim cap consciència de pàtria.”
Comparteix això:
Deixa un comentari
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per descatllar | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent
Cada dia sento a la pell això que diu en Ponç Pons, i s’em posa de gallina, la pell. Gent que plora i que gemega, que renega i maleeix tot embolicant-se amb la senyera , però que en darrera instància no te cap consciència de pàtria, perquè no és capaç de distingir entre el país que és i el país que ells enyoren o han somiat. Gent que si la legislació espanyola afavoreix els seus interessos particulars, en el sentit que sigui, la troba raonable i l’accepta, i que només en renega i crida a someten quan li toquen la butxaca. Però mira, em nego a acceptar que no tinguem futur com a poble, si som capaços d’acceptar la Catalunya que configurem tots plegats.
Toni