Del Sud

El País Basc ja no és nacionalista… o això diuen. La brunete mediàtica, els apologistes del nacionalisme espanyol transmutat en “constitucionalisme” o més cínicament en “no nacionalisme”, assegura que, per primer colp, l’electorat basc s’ha pronunciat a favor d’una opció espanyolista per ocupar la lehendakaritza i el Govern basc. Els mateixos que criticaven el “pacte antinatura” entre el PNB-EA i Ezker Batua de la passada legislatura malden ara per un acord entre PSOE, PP i el partit de Rosa Díez per fer una mena de govern de salvació nacional -espanyola, és clar- que desallotge per primer colp en trenta anys el nacionalisme conservador del Govern basc.

La hipocresia del centralisme espanyol arriba tan lluny que no els importa apostar per la coalició dels dos grans partits que, dia sí i dia també, s’estan acusant de corrupció i de tots els mals possibles a Madrid però que, a Euskal Herria, semblen posar-s’hi d’acord gairebé sense parlar. És una gran lliçó espanyola, com tan encertadament exposà Vicent Partal en el seu article escrit en calent però amb una lucidesa exemplar.

I n’hi ha més. Llegim columnistes i altres sabuts que, com Edurne Uriarte, a l’ABC, per posar només un exemple, s’ufanen del suposat daltabaix electoral en favor de les opcions anomenades constitucionalistes. Res diuen, en canvi, del frau antidemocràtic de deixar sense veu més de cent mil vots que, en una lliçó de coherència ideològica però de dubtós valor tàctic, han preferit parlar en les urnes en favor de l’esquerra abertzale, tot i que això suposava en la pràctica quedar-se fora de l’àmbit de decisió.

Si aquests vots hagueren estat vàlids, afegint els que sense dubte s’ha endut Aralar procedent de l’electoral tradicional de l’esquerra independentista basca, el panorama hauria dibuixat, de nou, la veritable cara del País Basc: una nació que vol tindre el seu espai al món i caminar cap a una Euskal Herria independent. Amb els vots de D3M comptabilitzats, Ibarretxe seria el president basc i el nacionalisme, l’opció majoritària. Com sempre, per molt que s’hi encaboten els hereus de l’España una y no cincuenta y una.

La Llei de Partits, per fi, ha tingut l’efecte desitjat a Madrid: deixar sense veu un percentatge importantíssim de la població basca i facilitar un canvi al Govern d’Euskadi en favor de les postures espanyolistes sense importar que una part important d’allò que en diuen “democràcia” (el “govern del poble”, en grec, per si algú se n’oblida de l’etimologia) s’haja quedat pel camí. I han fet tot el possible: des de il·legalitzar Batasuna i qualsevol altre intent de fer una candidatura de l’esquerra abertzale a promocionar mediàticament el partit de la trànsfuga i ex sòcia de govern del PNB Rosa Díez, passant per una campanya bastarda com la que patim als Països Catalans per demonitzar la llengua i la cultura pròpies i parlar d’una suposada imposició de l’euskera que posa en perill l’existència de la llengua castellana al País Basc. Una llengua parlada per gairebé cinc cents milions de persones, a punt de desaparéixer per la imposició d’una altra que utilitzen unes 700.000 ànimes… Inaudit, si més no.

Des de Madrid, sempre parlen de la necessitat de resoldre el problema basc, d’acabar amb ETA i el terrorisme, però, en aquest punt, amb tot el que ha passat, només hi ha dues coses clares: en primer lloc, que deixant sense veu a més de cent mil votants no es resoldrà cap conflicte, ni s’arribarà a cap acord; en segon lloc, que els grans partits no tenen cap necessitat de la pau al País Basc, ja que els serveix d’arma per a les altres cites electorals de l’estat i ara, a més a més, a colp d’il·legalitzacións en funció dels interessos polítics, poden triar un lehendakari que, ni de bon tros, és el que ha votat la majoria del poble basc.

I, d’això, en diran democràcia…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!