Homenatge a Estellés

Ho han tornat a fer. Ens volen eliminar, esborrar la nostra història i les nostres arrels. El PP de Burjassot, deixant palés el seu tarannà i la seua veritable personalitat grisa, trista i plena de rencor, s’ha negat a recolzar una moció per reconéixer el poeta Vicent Andrés Estellés com a fill predilecte d’aquest municipi i per garantir la difusió i la promoció de la seua obra. La portaveu popular a l’Ajuntament justificà la seua decisió perquè el poeta escrivia en català i, segons ella, insultà en les seues obres a València “amb paraules molt dures”.

El que n’hi ha darrere d’aquesta decisió no és més que ràbia contra un home que utilitzava de forma mestrívola l’arma que més por fa a la dreta irracional i cavernícola: la paraula. I, a més, ho feia en la seua llengua, per damunt de les imposicions d’un règim que alguns semblen enyorar. Estellés, possiblement el millor poeta valencià des d’Ausiàs March, cantà al País Valencià en un llenguatge viu, fresc i directe que ha sacsejat moltes consciències i ha servit a molts poetes, músics i escriptors per modelar la seua forma de dir les coses.

Allò que tem la dreta valenciana és que encara hi ha molta gent que assumeix la veu d’un poble -del seu poble- després de llegir el poeta de Burjassot. Allò que tem la dreta és que cap dels seus pseudointel·lectuals orgànics seran capaços mai d’expressar un amor tan gran a la terra com traspuen les pàgines del Mural del País Valencià, la gran obra on Estellés immortalitzà tots els pobles valencians. Allò que tem la dreta és que hi haja qui s’encise amb els versos d’Estellés i que el seu llegat qualle i els més joves insistisquen en ser “un poble unit, alegre i combatiu”.

Pel que respecta a nosaltres, Estellés és més viu que mai. Les pàgines de Del Sud. El País Valencià al ritme dels Obrint Pas són deutores del geni de Burjassot en molts aspectes, com també ho és la tasca de gent com Feliu Ventura o els mateixos Obrint Pas. Estellés ens ensenyà com dir les coses i això és el que els hi dóna por. Doncs, ho sentim: han arribat tard. No aconseguiran soterrar els mestres, ni acurtar la nostra memòria. Que aquest petit homenatge, modest però sincer, siga una bona mostra.

Com deia Estellés, ací ens pariren i ací estem… I no ens anem a callar.

Salut i endavant!

Dedicat a Carmina Andrés, filla del gran mestre, i a tots aquells que es vesteixen dia a dia amb les paraules que teixí el nostre poeta.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *