Dublín, ciutat d’escriptors

Tot i ser un país “rescatat”, Irlanda manté, i mantindrà, un dels seus principals actius. Ja abans de ser el fugaç tigre celta de les noves tecnologies, la República i sobretot la seva capital, “venen” literatura a cada cantonada. La ciutat de Shaw, Wilde, Joyce… té des d’un centre dedicat a aquest darrer, que va fer Dublín protagonista de l’Ulisses, fa rutes literàries, amb actors, pels pubs de la ciutat, dedica exposicions a Yeats… I sobretot dedica un museu als escriptors, el The Dublin Writers Museum. Seria possible un museu així a Barcelona o Catalunya?

Hi vaig anar fa quatre anys, al museu dels escriptors de Dublín. No sé si l’han renovat, però aleshores, tot i que el contingut estava bé, la presentació museogràfica era una mica antiquada, amb les cartel·les velletes i descolorides, i les vitrines de tota la vida, de vidre i fusta. D’acord que li dóna un aspecte una mica venerable, de lloc de culte, però el The James Joyce Centre (35 North Great George’s Street) em va semblar més modern i audiovisual. Si es vol, i jo vaig voler, el museu dels escriptors –li diré DWM per escurçar­–  es pot visitar amb una audioguia disponible en diversos idiomes.

            El DWM programa exposicions i activitats relacionades amb els escriptors irlandesos, tant si han escrit en gaèlic com en anglès, o en francès, com Samuel Beckett. És situat al costat del Centre d’Escriptors Irlandesos, i això el converteix en un dels nuclis durs de la literatura irlandesa, que aquest país com pocs d’altres considera com un dels seus principals productes nacionals, que l’ha fet conegut i llegit arreu del món.

            En la primera sala del museu, s’explica la història de la literatura irlandesa, dels orígens fins al renaixement literari de finals del dinou, amb figures com Lady Gregory i William Butler Yeats. En aquesta part es parla dels grans noms de la literatura d’Irlanda, quan encara no existia com a estat independent, com Swift, Stoker, Shaw i Wilde. Alguns dels autors presentats aquí fins i tot no se sentien irlandesos, sinó anglesos, i un, George Bernard Shaw, era amic personal del líder independentista Michael Collins.

            J. M. Synge, l’autor teatral que obre la segona sala, va ser atacat per sectors nacionalistes per algunes de les seves obres, tot i escriure sobre les comunitats pageses i pescadores d’Irlanda, com les de les illes Aran. La seva peça principal, The playboy of the western world, va ser acusada de ser poc política, i hi va haver disturbis a la platea el dia de l’estrena. Tanmateix, Synge va ser un dels grans autors de l’Abbey Theatre, eix del teatre irlandès, durant moltes dècades, succeït per un altre escriptor que va aixecar polèmica, Sean O’Casey, un nacionalista d’esquerres, poc entès per altres nacionalistes.

             La sala 2 és també la “casa” de Joyce, tot i que també és recomanable visitar la seva torre de Sandycove. Jo, la veritat, no vaig tenir temps de fer-ho; i ara tampoc en tindré, ni temps ni espai, per poder resumir-ne l’obra i el paper en la literatura universal. Igualment, hi trobem els narradors Frank O’Connor i Liam O’Flaherty, i poetes com Patrick Kavanagh. El museu també compta amb una exposició permanent dedicada a un altre dels pesos pesants, el dramaturg Samuel Beckett. Podria comptar, si l’han ampliat, amb molts més noms, perquè la literatura irlandesa és enormement fecunda i en els últims anys s’han donat a conèixer molts, moltíssims autors. I el 1995 li van donar el Nobel al poeta Seamus Heaney, que s’uneix als que van obtenir Beckett, Shaw i Yeats.

            La visita acaba (acabava?) amb un nom potser poc conegut entre nosaltres, l’excessiu, alcohòlic, membre de l’IRA i empresonat durant vuit anys per intentar matar dos polícies, Brendan Behan. Poeta i autor teatral, el DWM ensenya la màquina d’escriure que diuen que va llançar per la finestra d’un pub, un dia que estava enfadat. Aquesta és la figura que, almenys fa quatre anys, triava el museu per acomiadar la mostra i convidar-nos a visitar la Galeria d’Escriptors, la biblioteca Gorham, la Beckett Country Exhibition, que ja he esmentat, i les molt recomanables llibreria i cafeteria.

            Una figura excessiva, però emblemàtica, per acabar una selecció antològica que uneix autors nacionalistes, en gaèlic o en anglès, amb escriptors no independentistes, que van fugir de Dublín, d’Irlanda i de totes dues llengües per refugiar-se a Londres o a París. Wilde també va escriure alguna de les seves obres, com Salomé, en francès.

            Un museu que no té por de mostrar les contradiccions i ferides d’un país, i d’una literatura, malgrat això, molt sòlida i amb molta projecció. Em torno a preguntar si un museu semblant seria possible, o necessari fins i tot, al nostre país. Potser sí, potser no. Segur que, mentre heu anat llegint l’apunt, ja hi heu anat posant possibles noms. En qualsevol cas, si demanar això fos massa, o ens trobéssim amb un debat inacabable de noms, sí que es podria imitar el Dublin Literary Pub Crawl, i fer una ruta per les obres d’alguns dels autors que millor han retratat Barcelona, o Tarragona, o Girona, a través de petits fragments llegits per bons actors en pubs o bars de les ciutats. A Dublín han estat prou hàbils per fer rutes de tota mena; la literària seria una que els podríem copiar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *