Sicília: un viatge amb l'(in)conegut Vincenzo Consolo

L’estiu passat vam anar a un petit hotel de Sicília enmig de vinyes. Un paradís tranquil a uns vint quilòmetres de Palerm, però amb una carretera espantosa, plena de forats. En l’habitació teníem mitja dotzena llarga de llibres, alguns molt notables, reveladors d’un cert bon gust literari. En italià, com el Danubio, de Claudio Magris, que ja havia llegit, o Dove finisce il blu, de Carme Riera! Altres en anglès i en francès. Un era Il sorriso de l’ignoto marinaio, de Vincenzo Consolo, que no coneixia. Em vaig disposar a llegir-lo, i quan vam marxar d’allà me l’havia acabat. Tot i que abans de viatjar havia llegit força Sciascia, trobaríeu pocs llibres millors per fer una estada a Sicília que el de Consolo. A nosaltres ens va acompanyar per alguns pobles de mar, com Aspra o Porticello, amb pescadors i mariners que podrien ser descendents del que dóna nom a la novel·la.

Vincenzo Consolo, que ha mort fa pocs dies, va començar a escriure justament impulsat per Leonardo Sciascia i altres destacats escriptors sicilians, amics seus. Amb el gran Sciascia – llegiu-lo, no us el perdeu! – compartia compromís social, i denúncia d’algunes realitats polítiques i de la societat siciliana. Consolo era un bon coneixedor de la llengua i la cultura de Catalunya, i el llibre que en vaig llegir a Sicília ha estat traduït al català per un altre bon amic de Consolo, Alexis Eudald Solà, com El somrís del mariner inconegut.  Traducció que, com el propi autor i la novel·la, desconeixia del tot.

            De Consolo em captiva sobretot el llenguatge; m’agradaria escriure així, penso. Té altres aspectes que el simngularitzen, com la memòria històrica, o la percepció lúcida del dolor de viure. Però és el seu ús del llenguatge el que el fa molt especial: Consolo deia que des del primer llibre no escrivia en italià, i que volia utilitzar un llenguatge que expressés la seva rebel·lió contra els fets de la història. Un llenguatge barroc, original, riquíssim, que s’allunya expressament de la llengua comú per adoptar formes perdudes, de l’italià antic o de la llengua siciliana, que caracteritzen exactament els personatges.

            El teixit de Consolo és molt plural en els registres, i hi trobem expressions cultes i vulgars, líriques i còmiques, i de provinents d’altres idiomes. Si coneixeu el teatre de Pirandello, un altre sicilià, hi trobareu coincidències en la forma d’entendre l’humor. Il sorriso, que va publicar el 1976, i que va ser presentat en català el 2006 – desaparegut ja Solà, que va morir el 2001 – pren el títol d’un retrat del segle quinze, del qual és autor el pintor Antonello de Messina. Un retrat que Consolo descriu i que m’atreveixo a dir que, a part de la pròpia novel·la, resumeix part del pensament de l’autor. Ho tradueixo del “no italià” de Consolo, perquè no tinc encara el llibre traduït per Solà: “tota l’expressió d’aquell rostre era fixada, per sempre, en el replec subtil, mòbil, fugisser de la ironia, vel sublim d’aspre pudor amb el qual els éssers intel·ligents cobreixen la pietat.” Consolo.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *