Petros Màrkaris i Ferrant Torrent
Les meves compres de Sant Jordi d’enguany van ser minses, a part dels llibres pels nens – entre els quals un fantàstic llibre d’en Jeffrey Brown sobre en Darth Vader fent de paràs d’un Luke Skywalker de quatre anys (Star Wars: Darth Vader & Son).
Finalment, remuntant amb molta dificultat el riu de la Rambla, vaig decidir-me pel Petros Màrkaris (Amb l’aigua fins el coll, Tusquets) i el Ferran Torrent (Caminaràs entre elefants, Columna). Abans de llegir-los no era conscient que havia fet una tria coherent. Havia comprat el llibre de Màrkaris perquè em venia de gust alguna cosa lleugera i estic al dia del Mankell, (i a sobre és un llibre grec) i el d’en Ferrant Torrent per a la meva dona (cobria la quota patriòtica valenciana, i a més, m’agrada la Mònica Oltra).
El llibre d’en Màrkaris (Constantinoble, 1937) és molt bo, realment. Ja havia llegit alguna cosa seva, amb el seu detectiu atenenc Kostas Kharitos. Però en aquest, la novel·la políciaca perfectament teixida es fon amb una gran habilitat amb el relat social i la crítica política. Una Grècia esbudellada pels seus oligarques, la corrupció i la troika europea intenta sobreviure, malgrat els suïcidis, malgrat la desesperació d’aturats i jubilats, malgrat l’humil·liació permanent a la que els “βαρβαροι”, els bàrbars nòrdics la sotmeten. Màrkaris no és imparcial: sap qui són els dolents i els assenyala, però no evita l’autocrítica i s’allunya de l’autocomplaença i la queixa. Quina pena que ens faci reviure aquell moment horrorós del gol d’Iniesta contra Holanda! En la novel·la és un moment d’alegria dels grecs contra els nòrdics, una de les petita revantxes antieuropees que hi trobareu.
El llibre de Ferrant Torrent sobre Mònica Oltra parla també de la crisi, la corrupció, la misèria humana dels qui ens governen (i de manera especial en les comarques meridionals). M’ha agradat i m’ha sorprès agradablement (últimament Ferran Torrent m’avorria, comparat amb la frescor de les seves primeres obres). Davant del desastre colossal que és avui dia el País Valencià, aquest llibre ens dona almenys esperances. Com Syriza a Grècia, Compromís i Mònica Oltra ens mostren que altres maneres de fer política són possibles i que té cap sentit rendir-se quan podem realment fer canviar moltes coses i aconseguir que els de dalt, inclosa la troika, tremolin (recordeu les darreres eleccions gregues, recordeu el terror que tenen els corruptes a Mònica Oltra). Tenim esperança, tenim futur, mentre tinguem política. Són precisament els dolents: oligarquies, troika, bancs, mitjans “fabricadors de consens”, jutges “amics”, polítics i empresaris corruptes, demagogs i mentiders de tota mena, els que ens han volgut furtar la política dient que la política és una mentida i tots les polítics són iguals. Sense la política, perdem la defensa, perdem la democràcia, perdem els drets.