“Le Premier Homme”, d’Albert Camus
Le Premier Homme (en català El primer home) és una novel·la autobiogràfica de l’escriptor francès-algerià Albert Camus. Aquesta novel·la va ser la seva última obra, ja que va morir quan l’estava escrivint. El 4 de gener de 1960, Albert Camus s’estavellà contra un arbre a Villeblevin (Borgonya). Prop del cotxe es va trobar un maletí negreamb un manuscrit de 144 pàgines de difícil lectura: la seva última obra. El 1995, trenta-cinc anys després, va ser publicat Le Premier Homme, una novel·la incompleta autobiogràfica, on l’autor parla de la seva infància i adolescència. Un fet curiós: Camus va ser criat per una àvia d’origen menorquí, Catalina Cardona. Un dia parlarem de l’emigració dels Països Catalans a Algèria, per exemple la valenciana (recordem que Mossèn Cinto es va meravellar de sentir parlar català al port d’Alger.)
Le Premier Homme és una novel·la que ens hauria d’haver dut del naixement de l’autor fins al seu món contemporani, l’Algèria en guerra. Però la mort va estroncar-la, i el seu protagonista es fon per a nosaltres anys abans de la cruesa extrema del conflicte, tot i que notes sobre capítols ulteriors deixen entreveure que la novel·la pretenia entrar-hi molt profundament. A diferència de La Peste o L’Étranger, escrites als anys 40, on els protagonistes viuen en una societat clarament francesa on de tant en tant, i com a rerafons, hi apareixien en la llunyania els altres, els àrabs, a Le Premier Homme, escrit en plena guerra, aquests tenen un protagonisme molt més amenaçador. Continuen sent-hi marginals, però. El món del protagonista és un món multiétnic europeu, de francesos, italians, espanyols… però entre les seves relacions no hi ha àrabs, més enllà de venedors, algun conductor d’autobus i figures que es desplacen pel paisatge.
(segueix)
No defensaré pas les directrius del FNL a partir de 1955 respecte atacar la població civil, sovint amb extrema brutalitat. Per desgràcia, la fi del colonialisme ha anat lligat a violències extremes. Però la barbàrie a la qual França va sotmetre Algèria, primer a través de la seva conquesta el 1830 (que va acabar suposant que Algèria perdés un terç de la seva població); després a través d’un règim colonial implacable que deixava els indígenes sense drets i els confiscava les millors terres per donar-les als colons; i a partir de les revoltes de mitjans del segle XX, amb la brutal repressió exercida, no té parangó. Des de la matança de Sétif el mateix dia que es celebrava la “Libération”, a les barbaritats de l’OAS el 1961. Al voltant d’un milió de morts, molts civils( i òbviament la majoria indígenes), en un conflicte que França no reconeixia com a guerra sinó com “els fets d’Algèria”. Una guerra oficial suposava ensems reconèixer l’enemic i d’altra banda haver de donar als presoners l’estatus de presoners de Guerra. Com la tàctica francesa va ser la tortura generalitzada, França es va negar a acceptar la guerra com a tal. Com es pot negar que hi ha una guerra quan es mobilitzen 550.000 soldats?
Camus va dir que condemnava “un terrorisme que s’exerceix cegament, als carrers d’Alger per exemple, i que un dia pot colpir la meva mare o la meva família. Jo crec en la justícia , però defensaré ma mare abans que la justícia”. Això va ser molt mal entès en el seu temps, però la frase ho diu tot: gràcies a la injustícia es van teixir vides, i famílies i històries, com la de Camus, totes elles humanes, totes elles valuoses. El restabliment de la justícia fàcilment feia saltar pels aires aquestes vides, famílies i històries humanes. Ara bé, què vol dir el restabliment de la justícia sinó que altres vides, famílies i històries, humanes, que havien estat desplaçades i silenciades poguessin existir amb la mateixa llibertat, felicitat i misèria que les altres? O és que sols la mare de Camus mereixia ser defensada? O és que els 1600 morts de Sétif o els 12000 de Philippeville no havien de ser defensats?
Algèria va ser un infern que entre d’altres coses, va posar en joc la pròpia democràcia francesa i va deixar a la llum la seva debilitat. Dos intents de cop d’estat, ocupació militar tant d’Algèria com de Còrsega, amenaça militar directa sobre Paris que va fer caure el govern, tortura generalitzada, massacres, invent dels vols nocturns per fer desaparèixer opositors (que assessors francesos van dur anys després a Argentina)… Davant de tanta brutalitat, el testimoni de Camus no deixa de ser…feble.