ARAK, OUZO, PASTÍS, ANÍS.

Fa uns dies, la policia grega va entrar a la força a les instal·lacions de la televisió grega (ERT, Ελληνικ? Ραδιοφων?α Τηλε?ραση – Ellinikí Radiofonía Tileórasi- ), que recordareu va ser tancada el passat més de juny. El tancament formava part de les profundes retallades perpetrades per la coalició de dreta al govern, al dictat de Merkel i els bancs europeus. El govern acusava la televisió pública de … mala gestió i … corrupció (!!).  Els seus treballadors/es havien mantingut la seu ocupada des d’aleshores, emetent via satèl·lit gràcies a l’ajut de la European Broadcasting Union, l’aliança d’emisores públiques europees. El desallotjament forçós (i la fi de les emissions) ha estat vist per l’esquerra (i no vull dir el PASOK) un atac al dret a la informació i a la democràcia. Cal recordar que el passat 24 d’octubre el govern grec havia pogut aturar l’ús del satèl·lit Astra 3B pressionant l’operador de satèl·lits SES. Tot i així, les emissions per internet, en les xarxes locals i a Atenes, havien seguit, fins que la policia, sempre al servei dels poderosos, va irrompre i va tallar sense miraments un tros de la llibertat dels grecs.

Fa uns dies, Alberto Fabra tancava Canal 9 i Ràdio 9. Els treballadors/es van prendre immediatament el control de l’emissora i van començar a emetre pel seu compte, deixant anar un munt de perles informatives i opinions sobre el govern popular que s’havien callat durant molts anys. La maquinària del Consell ja s’ha posat en marxa per aturar les emissions. Ara sols cal esperar quan la policia els farà fora. Curiosament, com el govern grec, Fabra també va dir alguna cosa sobre mala gestió de l’ens públic, com oblidant que ha estat gestionat pels seus. D’altra banda, aquesta volta, els treballadors van parlar obertament de corrupció en les files del PP dels encausats. Canal 9, durant tants anys en sí mateix un atac al dret a la informació i a la democràcia, havia canviat de bàndol!

(segueix)

Certament hi ha molt a dir d’aquests periodistes que han callat tant de temps i que, comprats per un salari (pagat per tothom), han oblidat l’ètica professional i han passat d’informadors a desinformadors conscients. No sabem que hagués dit d’ells l’inefable Hèctor Barrera, el periodista-boxejador que Ferran Torrent va posar a escarnir les corrupcions i misèries valencianes d’èpoques suposadament millors. Però ens ho imaginem, perquè diverses vegades es baralla amb periodistes que callen per no perdre la feina i els titlla de miserables i irresponsables, col·laboradors necessaris de la injustícia i la infàmia. Manufacturadors de consens, que diria Chomsky. I tanmateix, el propi Ferran Torrent era l’altre dia a la mani defensant Canal 9. Suposo que ara cal mirar a una altra banda: cap endavant. I de la mateixa manera que al Principat ja no retraiem a ningú que s’hagi passat al bàndol independentista després d’anys de dubtosa trajectòria. Més val tard que mai. I aquesta és una gran veritat, que, encara que faci ràbia, ens permet avençar Millor tenir els arribistes amb tu que en contra.

En tot cas, aquest paral·lelisme entre el País Valencià i Grècia és curiós. Per una banda, trobem una  barreja de corrupció, clientelisme, abús de poder i una baixa qualitat de la democràcia que fa por. Una barreja tolerada durant molts anys per molta gent i que esperem que deixi de ser tolerada. Perquè ja no val allò de “tots els polítics són iguals”: és una bajanada i un insult per a tanta gent honrada que es deixa moltes hores i disgustos intentant millorar el bé comú. I ho sento però, Syriza no és igual que el PASOK o Nea Dimokratia, com Compromís no és igual que el PP o el PSOE, el PSPV o com es diga, com Procés Constituent no té res a veure amb l’actual Unió Democràtica.

Però d’altra banda, el paral·lelisme també és esperançador: d’una manera o altra s’ha seguit  emetent, la democràcia avança i es radicalitza (perquè sols una democràcia radicalitzada segueix sent democràcia), la gent s’inquieta i es mobilitza. Tant  de bo aquestes batzegades facin anar cap endavant i dificultin tornar enrera, cap aquells moments tèrbols on els poderosos poden fer el què volen perquè ningú no els qüestiona res, perquè el “consens” informatiu ens du a una “sensesenyal” real si volem saber què està passant en realitat, i no què volen que pensem que passa, sigui en versió “El País”, “ABC”, “Las Provincias”, “La Vanguardia” o “Financial Times”. Recuperem una ERT i un Canal 9 informativament democràtics, deixem sense senyal als nostres receptors cerebrals tot el consens informatiu que, vestit de “progressista” o de “conservador”, ens ven sempre la mateixa intoxicació: res no es pot canviar (excepte qui el partit al govern si els seus amiguets són a l’oposició), cal fotre’s i aguantar-se.

D’un temps ençà, sabem que això és una gran mentida. I ja no ho sabem quatre gats, sinó molts més, cada dia molts més, a València i a Atenes, a Barcelona i a Thessaloniki. Hi ha una revolució democràtica en marxa, lenta, somorta i dispersa, però en marxa.