Límits
Un dels primers efectes que ha tingut l’entrada en vigor del carnet per punts és animar les sobretaules amb parents i amics, i això sol ja el podria justificar. […]
Fa uns dies, sense anar més lluny, vaig assistir a una discussió sobre la pertinència dels límits de velocitat. Els arguments no tenien res de nou: la contradicció entre la prohibició de córrer més enllà dels 80, els 100 o els 120 i les capacitats dels vehicles, la seguretat dels cotxes d’avui i com cada conductor controla, jo controlo, tu controles, l’exemple alemany, l’escepticisme llatí.
A mi m’agrada córrer, molt, però admeto que d’ençà que hi ha punts em vigilo. I que no he perdut ni temps ?en els trajectes habituals, ni que voléssim no n’estalviaríem gaire? ni gust per la conducció. Al contrari, controlar la velocitat és gairebé un nou al·licient. Aleshores, quin deu ser el problema?
No ho sé, però segur que arrela en algun racó de l’hipotàlem. Per què, sinó, altres prohibicions no solen generar tant de rebuig? Penso, per exemple, en la convenció que són els semàfors. La majoria dels conductors els respecten, ni que no vingui ningú per la banda verda, ni que en tinguin la certesa, ni que sàpiguen que controlen.
Per què a l’hora de córrer l’obediència és tan escassa, en canvi?