Publicat el 12 de maig de 2011
Quotidianitat
València a les cinc de la matinada té un color taronja, fusió dels llums de les faroles i dels raigs nocturns del cel. Sent algun cotxe, mentre llig els apunts del pròxim examen. M’ssome a la finestra: una parella d’amants s’acomiaden fins a la vesprada següent. Aquella nit no dormiran junts, no es despullaran ni es voldran en la intimitat. Tant els fa, al pròxim dia es tornaran a retrobar, es besaran i, qui sap, potser passen del passeig al llit. Tampoc m’interessa gaire. A l’altra cantonada, una dona vist amb una minifalda de dos pams si fa no fa, amb un escot prominent i una bossa de mà. Se li acosta un home gros, amb bigot i camisa de botons, i es trau alguna cosa de la jaqueta. Pareixen diners. Criden a un taxi i se’n van: un, a satisfer les seues necessitats biològiques mentre la muller dorm al llit de matrimoni; l’altra, a humillar-se, per culpa d’alguna mafia estranya, davant d’un desconegut que li fa fàstic, però que l’alimenta. La feina diària. Torne als apunts. Les sis i mitja, ja queda menys. Em prepare un got de llet i continue repassant, amb la vista cansada, les paraules que m’he mirat una i altra vegada, però que ja comence a no entendre. Comença a aclarir-se el dia, i la gent més matinera engega els llums de les cases. Un home major s’assoma a la seua finestra, badalla, respira i se’n torna cap endins. Li espera la llarga jornada a la fàbrica per a pagar-li els estudis al fill i assegurar-li un plat a taula a la dona. I com de complicada s’ha fet la vida, redéu! Quan vivien al poble no ho era tant, però, amb açò de la crisi, qualsevol treball, en qualsevol ciutat és bo. Les set, i una parella arranca, amb la indumentària esportista, a córrer. També els primers estudiants, amb carpetes i motxilles, caminen de pressa cap a classe. Que bonic és anar-hi de matí, i no de vesprada, collons! De totes maneres, ara iniciarem tots el patiment anual dels exàmens, amb cafés, robatoris a la son que ens intenta captivar, begudes d’eixes per a no dormir, com els redbulls -no diré marques per no fer-los publicitat-, o mil històries més que ens convertiran en zombies amb papers sobre les mans i paraules ballant-nos per la ment. Les huit, i torne a l’assumpte; gire la pàgina, i una altra. Els cotxes tornen a l’acció diària, uns amb més temeritat que altres. I, de sobte, una colleta de xiquets, amb una motxilleta gairebé més gran que ells van a alguna escola d’ací a prop. Sense preocupacions, sense problemes, amb la innocència i la ignorància per bandera. Les nou, m’assec al sofà. No puc més; hauré de tancar els ulls uns minuts i… Les onze i mitja: bé, Àngel, bé. A dutxar-se i a la biblioteca que allí t’autoobligues a mirar els fulls i no et distraus en la rapidesa del naixement d’un nou dia a València. Mentre em cau l’aigua més aviat gelada perquè em desperte del tot, pense que algun dia, que algun dia… no pense, em vist i me’n vaig. Ja pensaré a la vesprada, quan tot haja passat.
Comparteix això:
Deixa un comentari
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per Àngel Cano Mateu | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent
…que inicia el compte enrere! Queden pocs dies per als exàmens, sí. Però també per a acabar amb aquesta quotidianitat. Jo crec que la trobarem a faltar, realment. I bé, l’estiu ens ve bé a tots (evidentment) però sovint, els costums també ens donen vida, la nostra vida. Tres mesos sense fer coses que hem estat realitzant durant huit… Serà diferent. Serà estiu.
Ànims i força per a aquesta època tan crítica! 😉
Una salutació!