Contacte & tacte
Uns ens dicten la vida, uns altres l’escrivim amb
lletra pròpia en les poques estones que no perdem fent el dictat. La societat
s’ha fet complexa i nosaltres, simples, no ens hem acabat d’adonar de les noves
dimensions. Mesurem amb les unitats antigues les noves magnituds que no tenen
taula d’equivalència en el SMI ni en cap altre convertidor d’unitats.
S’ha admès al diccionari de la RAE els termes “pen
drive” i “USB” i la Molt Saberuda Institució, emulant la Conselleria de la
Generalitat Valenciana que vol educar per la ciutadania en desconeguda llengua,
no s’ha donat compte que els termes anglesos son sempre de mesura i no de
concepte, com correspon a la llengua que te la pàtria en la grandària dels seus
interessos, de manera tal que mesurant en “pens” i “ports USB”, les nostres
extensions mentals no solament s’amida la capacitat de cabre en un pendrive sinó i sobretot, la mesura en que comprenem per a que serveix.
Un “pendrive
amb USB” seria doncs com “Un de pambtomàquet, marxant!”, la mesura i l’acció
conjuntades en una nova unitat de relació telepersonal (o ciberpersonal) que
ix de la barra per la xarxa aràcnida i arriba a la taula per consumir en
pantalla.
Mai en cap altra època havíem estat tan a prop i
tan lluny els uns dels altres, mai en cap altre època ens havia estat donat el tête-a-tête amb el/la nostra
corresponsal del Japó sense recórrer prèviament la Ruta de la Seda o
d’enfredorir-nos els ossos i l’anima a bord del Transiberià. Simplement pitjant
la tecla màgica del “return” que fumeja del tret del nostre índex a sobre
d’ella som, via messenger o gmail, costat per costat amb la persona
mes pròxima i tan llunyana.
La mesura “pendriver+usb” també crea mesuradors i mesura i desmesura;
sembla que som tan a prop que tothom es creu en el dret d’interpel·lar-nos i
ens posa el deure de respondre. Aquest manifassers entren a casa via correu
electrònic, SMS, o bustia de veu i s’atorguen el dret de condicionar-nos a
donar resposta, i s’enfaden si no ho fem
– “…et vaig deixar un avis a la bústia del
telèfon, et vaig enviar un missatge, et vaig enviar un mail….i no m’has
contestat”
-I…? En altre temps hauria vingut un correu
muntant un cavall de postes i la resposta haguera trigat mesos… si n’hi
hagués.
Estem en contacte, fins i tot a través de “les
perdudes” trobades que gorrejen la
trucada, però molts contactes son sense tacte, fills de la pressa i l’acte
reflex compulsiu.
De totes maneres, par a be i mal, la possibilitat
de tenir a l’abast la gent del mon i estar-hi a l’abast ha canviat les
relacions interpersonals i alguns de nosaltres, els que no som fills directes
de les noves tecnologies sinó que ens hi hem afiliat havent fet l’aprenentatge
de les relacions interpersonals a la manera tradicional, apreciem especialment
la nova mesura pendriver+usb i en tenim
mesura.
Se’t nota enfadat.
En fi, m’alegra tornar-te a llegir.
Crec que entenc els teus sentiments potser perquè jo tampoc sóc filla directa de les TIC… Això sí, em considero filla “adoptada” perquè, fins ara, les meves ciberexperiències personals han estat molt positives (de les què n’he après i aprenc molt). M’han fet veure que, després d’un cert temps no tant llarg, la gent que es coneix (coneguem) a través d’alguna comunitat virtual tendeix (tendim) a cercar el contacte físic a la manera tradicional.
I encara més, aquestes reunions em permeten mantenir la relació amb persones allunyades del meu cercle més proper (molt més limitat) però amb interessos afins, independentment dels factors que, a la manera tradicional, limiten les relacions socials, per exemple, l’edat i la professió.
Tanmateix, estaria d’acord amb tu en un punt: pot arribar un moment que les noves formes de comunicació ens saturin degut a la velocitat amb què es produeixen… Penso que hem d’aprendre a no crear-nos l’obligació de respondre immediatament a tots els missatges que ens arriben per diferents vies. I si algú s’enfada, que s’enfadi. Ja li passarà, oi?