Ulisses20

Avui hem passat mig matí traginant, llibres, mobles, riures i records, poals i draps humits, un grapat de mestres que representàvem, sense exagerar, dues o tres generacions diferents: la sensació d’endreçar un despatx petit, a penes set o vuit metres quadrats, tan reblert d’escola i de petites històries. La funcionalitat d’un espai tan reduït ha canviat amb els anys, i ara ja volem deixar-lo enllestit com un petit, petitíssim, laboratori pedagògic, can Freinet, es podria dir si atenem a la màxima que, el mestre mateix, va deixar escrita en aquella invariable «l’escola serà cada dia un laboratori d’investigació pedagògica». No sé si les rutines ens ho permeten gaire, allò, ni l’estretor intel·lectual, ni la mala política a la qual ens aboca la conselleria d’educació, als mestres, o la mirada borrosa de tots nosaltres quan perdem l’horitzó d’allò perincipal, però ens hem passat el matí, un equip de salvament, destinant llibres, treballs, recursos o andròmines a una nova vida, un any més si més no, qui ho sap, quants futurs cursos, en canvi de desviar al fem sacs i sacs que diries: —i això per què ho havíem alçat tant de temps?

Sembla que ja he començat a endreçar la retirada, un vuit de juliol de l’any que tancaré una de les vides professionals que ja passarà a segon terme. Com que m’he desvetllat —potser que la pols enfeltrida m’ha tret la son—, he començat a llegir Zweig, El món d’ahir, com una premonició o salconduit, i ho volia fer pel capítol que diu “l’escola del segle passat”, i ja no he agafat el son, de cap manera.