Ulisses20

Avui m’han dit que la mestra especialista de castellà no vindria a classe, que jo me’n fes càrrec. Els meus xiquets ja saben perfecrtament què pense d’això, del castellà a l’escola, així que irònicament m’han demanat: mestre, avui ens faràs tu el castellà?, jo?, els responc: jo no perc el temps, ja ho sabeu. Així que els he posat durant uns minuts mikis theodorakis i el canto general de pablo neruda, fins i tot els he llegit un dels poemes: vegetaciones i algunas bestias. Aleshores, encara no havien passat els deu minuts, els he dit, au, al pati, entrenarem l’eixida de la cursa de cinquanta metres, que això sí que és de profit. No sabeu com apama com tenen de moblat el cervell, els xiquets, només de veure com es preparen, com posen el ginoll en terra i les dues mans al davant, com fan els atletes professionals, preparats llestos ja, a córrer valents!, aleshores veus què passa en aquells cervells, si van o no organitzats, si n’hi ha qüestions emocionals, si tenen confiança en ells mateix, si necessiten més ajut, molt més que no pensem. Ací ja podria estendrem una bona estona, però no ens cal més: potser molts mestres perden el temps en el castellà a l’escola, en canvi de saber què els passa als alumnes, perquè tenen dificultats, i es demanen com els podem ajudar, de quina manera orientem o no la nostra feina de mestres. Però no en sabem. Avui justament que un estudi francés, de no sé quina institució, diu i assenyala que el català és la dotzena llengua del món, i segons els bascs, pel que fa al nombre de parlants, som en el nou, d’una escala de deu. Molt de compte, doncs, amb segons quins inútils de funcionaris, de pedòfils, de diglòssics de l’arròs al forn.

Quan hem pujat a classe ja eren les quatre, i la mestra especialista havia tornat: abans dels espanyols, molt abans que no es pensen, ells (si en saben de pensar), foren els rius, els rius arterials, les cordilleres, el cóndor i la neu, l’espesa boira, el tro sense nom, amèrica, i també el nostre país, el nostre país lliure i independent… Com els colons a amèrica, ací encara continuen fent mal, els moniatos.

“a la tierras sin nombres y sin números

bajava el viento desde otros dominios,

traía la lluvia hilos celestes,

y el dios de los altares impregnados

devolvia la flores y las vidas.

Pablo Neruda, canto general (1950)