De les colònies també em retire
Avui hem començat les colònies, una activitat d’escola que tanca un nou curs escolar. Una de les setmanes extraordinàries del curs, si no la més especial i esperada pels alumnes, i també pels mestres. Sincerament, jo m’ho passe molt rebé. Gaudesc dels xiquets, del temps més llarg d’atenció, de les activitats lúdiques, de la infinitat de petites històries que vivim plegats, mestres i alumnes. I ves que passen i ens passen coses en vint-i-quatre hores, de deliri i de deler de passar-ho bé.
Enguany hem triat la serra d’Ènguera, i tres grans mostres ens han fet saber que som enmig d’un bosc mediterrani madur: de primer, quan ja érem a tocar de l’aberg, ha travessat la carretera, davant l’autobús, una família de cabirols saltamates, un bufit i ja no hi eren; després el falcó que volava rabent com un llamp, i encara una descarada rabosa que ens ha fitat de mig en mig preguntant-nos, què heu vingut a fer ací, els de l’horta? No us penseu que ella ha desaparegut veloç i ràpida, no. De segur que torna demà, o passat-demà, o despús.
He portat unes lamines dels paratges naturals valencians editats fa trenta anys; entre més, n’hi ha del circ de la Safor, de la Mariola, de la Font Roja, de la Tinença… i comence a llegir i fer repetir aquells noms de les plantes, alzines, pi blanc, oliveres, estepes, argelagues, hom diu que també n’hi ha teixos, hem vist arborç, heures, romers, ginestells, vidielles, bruc, matapoll, matabou, la conillets… Ah, si la vegetació mediterrània és ufanosa i rica.
La primera nit, si mai heu viscut unes colònies, ja deveu saber que no és fàcil. Costa que dormen tots, sempre n’hi ha que tenen allò i allò altre, astò… la primera nit també passa, naturalment, i després la segona, i una altra més, però això serà més endavant. Ara fem guàrdia, un parell de mestres, recorde tants anys de colònies, les primeres colònies al mas de Noguera amb Pep Ricart, i ara ací a Navaló de Dalt, com un conte d’un mestre que ja va finint la retirada, això era un gat, això era un gos…