Centenari Estellés (11): el vi
«el poema del vi d’Estellés, el poema del vi damunt la taula, el vi dels pobres, el ritu que venia de la nit, l’allargaria, faria les pauses més llargues, com si m’hagués fet abans dos gots de vi calent, ara que som a l’estiu, però no gaire plens els gots de vidre, com si me calgués torcar-me els morros amb el braç, llegiria mentre el got sigués allà, damunt una taula de fusta vella, amb guies i vies per on queden perdudes les molles de pa, agrupades en una filera, el got mig buit i l’ampolla mig buida, i la veu que explica el poema, que el llegeix sense córrer gens, com s’observa una imatge d’una pintura de degàs, i una cadira de voga on seu aquell homenic al qual li ha passat la vida, sense adonar-se’n… el vi de l’esperança, el vi begut, el vi que fa sang…, però sense córrer ni una miqueta, en llegir-lo.»
—Bé, però ja saps que, després, davant el micro…
—…què