De falles (2)

Finalment baixem en cotxe. Dues raons ens abonen la decisió: la vaga intermitent de metros i d’autobusos a la ciutat, i la tornada, que amb xiquets no saps quan els arribarà el cansament de caure morts.

No imaginava una experiència edificant, la veritat, però venir a València ha acomplit amb escreix la millor de les espectatives, sobretot per descobrir la realitat que no apareix als mitjans oficialistes. Per baixar els fums de tanta informació com falseja la realitat. Almenys la realitat fallera d’un 18 de març, durant les cinc hores que ens hem estat a la ciutat dels prodigis (segons canal 9 i l’alcaldessa mateix).

A les deu som a Campanar. Els avisos de ‘no agafeu el cotxe’, ‘no passareu d’aquest carrer’ o ‘no cap una ànima a València’, anaven desfent-se i esvanint-se. En pocs minuts som a València, més fàcilment que en un dia feiner, i ja caminàvem cap a l’estrella de la nit, la impressionant falla Nou Campanar, sense ensopegar cap embús de trànsit ni de gent.

Nou Campanar és l’excés. La mostra del que vol aquesta festa. Ací pixa més alt i més lluny qui més diners posa, com en gairebé tot a la vida. I les queixes a la resta de comissions no amaguen enveja i una certa rancúnia: tampoc és això, diuen.
En una de les zones noves de la ciutat, davall uns llums potents i molta publicitat, aquell garbuix de ninots, alguns de gegantins, representen tants personatges de contes fantàstics amb un resultat d’impressió. La falla és espectacular. Clàssica, sense novetats, sense innovació de cap tipus, però espectacular.
No és estrany que Nou Campanar es menge el món d’una fartada: es passa pel forro la resta de falles, de comissions i tot el que vulga. Amb diners xiulets.
La inversió és tan desigual com el resultat final.
El voltant de la falla, amb tot de tòmboles de fira castellanes, parades i una pols que t’entra per tot, deslluu molt l’escenari de tot plegat. Molt valencià que nou-cents mil euros siguen damunt una polseguera. I ves que això apunta com serà allò que veurem després.
La falla infantil de Nou Campanar, el cost són 180.000 euros (Això ho pague jo, valencians!), mereix també una consideració i una admiració sentida. Ara, els seus diners val (acaben de cremar en directe els trenta milions de les antigues).

Caminem sense perdre els xiquets, amb facilitat; pots anar veient les coses sense ensopegar. De fet, comencem a estranyar-nos de la falsedat d’alguns mitjans, quan diuen que, a València, no hi cap ningú més. Durant molts moments de la nit hem caminat sols, a l’ample de carrers, voreres, avingudes, sense sentir-nos ni molt menys ofegats per cap gernació. Ni en el moment del castell, que havia d’ésser per caure de cul.

L’exemple més depriment és l’Antiga de Campanar. Fa feredat la seua soledat. No n’hi ha una ànima. Sembla una falla abandonada a la seua desgràcia. Però també és una falla de la secció especial que, com les altres, no poden competir amb l’excés. Algunes comissions amenacen de parar els peus a l’Excés.
Els bars de la plaça són buits, hi ha una taula ocupada davant la parada de bunyols. Sembla com si els cambrers ens demanaren: quedeu-vos, per favor. Preniu alguna cosa!

En un costat de la falla s’han deixat tot de sacs de terra, escampats, un munt d’arena ens torna a la pols i a la brutícia (als sacs hi ha escrit ‘Arena de segunda’). Ací tot sembla de segona. Què ha pagat la pena? Creuar l’antic poble de Campanar. És potser el més bell de la nit. El carrer Mossén Raussell, carrer Benidorm, la Plaça de l’Església. Sens dubte que, els visitants, amb el trànsit d’una falla a l’altra, poden gaudir de la veritable arquitectura popular valenciana. Ací n’hi ha trams tan ben conservats que sorprén la resistència contra la voràgine constructora que representa la Nova i el seu màxim i únic inversor.

Ens trobem amb Pep i decidim de passar el riu per entrar a la ciutat. Cap a Na Jordana, xiquets.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per adasi. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *