Agres (3r dia)

Hem passat bona nit. Els esforços per a eliminar els corrents d’aire han tingut el resultat esperat: hem apujat la temperatura de la cambra i, cosa més important, hem dormit; els xiquets com uns socs.
Hem menjat llenties per dinar, que han eixit extraordinàriament bones. Ens ho adobem tot en uns foguers que semblen de joguina, per a tanta gent com som, però no sembla que ens falte de res. Aquest matí s’hi han afegit Pepa i Marga. Ara som onze adults i vuit xiquets.
Abans de dinar, hem baixat a la plaça de l’Església. A tres quarts de dues ha arribat el Camarlenc dels Reis de l’Orient, acompanyat d’un colla de tabals i dolçaines, a més de dos servents amb bona cosa de regals per a la xicalla. La rebuda del seguici va acompanyada de tots els qui som a la plaça, menuts i grans, vejam què passarà.
El Camarlenc s’enfila al llindar d’entrada de l’església i llegeix el pregó, que anuncia l’arribada dels Reis. Va explicant com serà l’arribada dels mags, que faran parada al Molí Mató per abeurar els camells. Recomana a pares i fills que deixen rosegons i algun beuratge calent als balcons, que de nit fa molta rasca, que baixaran pels carrers del poble (fa un repàs de la toponímia de barris i carrers), i afegeix que, en uns altres llocs del món, els xiquets no tindran tanta sort, perquè no tindran regals, explica coses sobre el compomís que cal amb la gent que passa misèria o més coses pitjors; també parla de modernitat, de robots, de consoles, d’ordinadors…, en un valencià culte, acurat, que inclou un missatge de mesura i, alhora, de contenció, perquè cal tenir en compte què passa al món, ara mateix. El ritme de la lectura és cerimoniós, adient a l’acte i a l’audiència, completament retuda als peus del missatger reial.
Quan han repartit caramels i més golosies, passem pel llavador públic. Una joia de construcció, amb tres trams per a llavar la roba: blanca, de color i de malalts. És un safareig restaurat que conserva l’encant d’un poble rural, i encara hi baixa alguna dona a llavar. Pugem al refugi per una drecera que és una escala que enfila un pendent del quaranta-cinquanta per cent. No exagere. A diferència dels xiquets, que el baixen i el pugen com si res, nosaltres necessitem fer alguna aturada per a respirar.
Hem dinat amb abundància, de nou, que semblen unes vacances de menjar i de beure a pleret. Després del bon vi, ara ja cantem per jota, que diuen la banda d’Al Tall, tal com ho feien els pares, ballarem la resistència i botarem per les teulades… Ací dalt hi ha encalades, tres esprais i tres guitarres, que cantaven temps enrere, esperances oblidades.
A la vesprada, tornem a la lectura. Enguany, hem coincidit en la tria del nou best-seller valencià: Del Sud, el País Valencià a ritme dels Obrint Pas. Dels periodistes Hèctor Sanjuan i Antoni Rubio.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per adasi. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *