Barcelona ha dit prou, sí, i ara què farem(2)

En Titot, a més d’explicitar com s’acarnissa espanya contra catalans, valencians i mallorquins (contra la trena del diccionari català-valencià-balear), va dir una altra cosa que em va semblar la idea més brillant. Espanya ja ho sap, que marxem, que marxem més que no per convicció per decència, després que ens han maltractat durant tants anys. Volem ser qui som; que ningú no ens diga què hem de fer, ni com, ni per què ho hem de fer. Volem ser, que no és poc. Espanya ja ho sap, repetia en Titot, ara solament cal una cosa, tan important o més: que ho sapiguem els catalans.
Ai caram, ací rau la idea de més pes d’un dissabte històric, el dia que milers de catalans van manifestar com se senten de desafectats de la idea d’espanya, malgrat que encara n’hi ha d’altres milers que ho saben però callen, que tenen por de dir-ho, que preferixen la ferida i l’insult continu a manifestar com es troben. Talment com passa amb el milers de dones maltractades, que callen i aguanten, malgrat les amenaces i els insults, que ja sabem com costa de canviar alguns hàbits, malgrat que siguen dolents, quan l’amenaça pot arribar fins a l’extrem de consumar el pitjor. Ja sabem com costa de canviar rituals, malgrat que no professem ara per la religió. Ja sabem com costa de renunciar a l’amo, a la servitud, a una part del pastís, malgrat que siguen molles el que rebem, que cantava Ovidi fa tant de temps.
I encara n’hi ha una altra part, de catalans de casa, que ens faran la vida impossible fins i tot abans de prendre la decisió definitiva. Abans de tancar la porta i marxar, abans de passar el forrellat a la Meseta. I aquests catalans són els que fan més por, i faran més mal als mateixos catalans que marxem, i són els que ens vendran les llenties enverinades, i són els que més pals a les rodes posaran, i són els que ens pagaran a traïció la llibertat de decidir, i els qui diran als altres on s’hauran de posar les bombes perquè facen més soroll. Faran mal, malgrat que decidim la llibertat per nosaltres i per ells mateix. I tots ho pagarem ben car, perquè ningú no dóna res a canvi de res, i la llibertat sempre costa guanyar-la, sobretot si els altres, i aquests catalans unionistes, juguen amb males arts.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per adasi. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *