Llíria, sonen bandes

Això de Llíria, anit amb el país a l’esquena, representa un abans i un després del que vol ser la comarca, del que pot arribar a ser, a poc que molts ens esforcem, ens sentim, participem i col·laborem a dir-ne prou: prou d’assalts, de robatori, de genocidi, d’insults i d’idiotesa. És veritat que solament que n’érem mil al teatre el Clarí [com sonava anit la Primitiva amb Josep Escandell, mare]. Vicent Torrent va anunciar especialment una de les cançons, a partir d’un poema d’Ibn Amira, poeta d’Alzira, que plorava en ser expulsat de la seua terra, ‘com és que tinc llàgrimes als ulls’, de veure com em trauen de casa, de la casa dels meus pares, dels iaiaos, de la casa on vam nàixer tantes generacions d’àrabs. Poema que Manolo Miralles va obrir amb el llaüt, amb un silenci esplèndid, de cordes i dits.
Que poc ens queda, als valencians de tenir llàgrimes als ulls per una raó semblant. Malgrat que les formes no són les mateixes, de brusques i de genocidi declarat, el simulacre de substitució dels valencians comença a tenir una sentor agra, conscient, mil·limètricament pensada des d’Institucions i forces de pressió mediàtiques.
La força anit era al Camp de Túria, i la resposta de la comarca i dels amics d’altres comarques veïnes va contribuir perquè el cant i la banda se sumaren a la bellesa i a la resistència. Els grans esforços com paguen la pena, i tants com em mereix el país.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per adasi. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *