Publicat el 5 d'abril de 2007
Àlbum familiar [cromo 3]: passió
Dijous sant. Plou, que ja va essent un costum a València ben agradós. No podem queixar-nos d?aquest principi de primavera, al poble almenys. Vicent explicava com ha canviat al poble la setmana santa. Fa només uns anys, com qui diu en girar la cantonada, la setmana santa era fosca, austera, d’una tristesa voluntària que espantava, que atemoria la xicalla. Desitjàvem que arribés dissabte, que dissabte ja es podia respirar: la gent treballava, els comerços eren oberts i, més que menys, es gaudia d?una certa normalitat, que la pressió minvava. Fotre, dijous i divendres sant l’església i els seus gendarmes ens tenien aterrits.
Ho repasse, això, perquè el xic m’encomana que l’ajude a buscar fotografies dels iaios, que ha de presentar un treball escolar de com era la vida dels seus avantpassats. La seua mare i jo regirem un parell d’àlbums familiars. De primer amb exclamacions d?això i d?allò, i mira aquell, i qui és aquest, pregunta el petit. Després ens anem fent a la idea d?un no retorn de molta gent, i llavors el silenci, però sense el neguit de la culpa o l?ai al cor. La mort i la pèrdua són llei de vida. Això del repàs dels àlbums és llegir també la vida del poble: els carros, els carrers de terra, els vestits, la festa i el treball. Són fotos humils, que mostren la senzillesa d’homes i dones que, altrament, gaudien de plenitud, que no els calia lluir el que no eren. No he pogut estalviar-me l’emoció, de veure els pares, els iaios, i tant com es van esforçar a transmetre’ns per tenir coratge. Avui m’ha tocat, aixó, l’emoció del record. La mirada dels meus. Dijous sant.
Justament a la casa on vivim tenim el calvari a tocar; avui la gent gran del poble hi farà una processó viscuda, de nit, si la pluja no ho impedís. El cants, les pregàries col·lectives, la foscor, els peus arrossegats a la terra? Seran a uns metres de casa, al segle XXI, lluny de la càrrega d’aquell temps, és cert, però el paper d’aquell rector, don Luís, bé que ha calat i ens ha estitmatitzat els que depassem una edat. Tanquem els àlbums i anem a dinar a ca?ls iaios.
Ho repasse, això, perquè el xic m’encomana que l’ajude a buscar fotografies dels iaios, que ha de presentar un treball escolar de com era la vida dels seus avantpassats. La seua mare i jo regirem un parell d’àlbums familiars. De primer amb exclamacions d?això i d?allò, i mira aquell, i qui és aquest, pregunta el petit. Després ens anem fent a la idea d?un no retorn de molta gent, i llavors el silenci, però sense el neguit de la culpa o l?ai al cor. La mort i la pèrdua són llei de vida. Això del repàs dels àlbums és llegir també la vida del poble: els carros, els carrers de terra, els vestits, la festa i el treball. Són fotos humils, que mostren la senzillesa d’homes i dones que, altrament, gaudien de plenitud, que no els calia lluir el que no eren. No he pogut estalviar-me l’emoció, de veure els pares, els iaios, i tant com es van esforçar a transmetre’ns per tenir coratge. Avui m’ha tocat, aixó, l’emoció del record. La mirada dels meus. Dijous sant.
Justament a la casa on vivim tenim el calvari a tocar; avui la gent gran del poble hi farà una processó viscuda, de nit, si la pluja no ho impedís. El cants, les pregàries col·lectives, la foscor, els peus arrossegats a la terra? Seran a uns metres de casa, al segle XXI, lluny de la càrrega d’aquell temps, és cert, però el paper d’aquell rector, don Luís, bé que ha calat i ens ha estitmatitzat els que depassem una edat. Tanquem els àlbums i anem a dinar a ca?ls iaios.
Comparteix això:
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent