I Militari
Tothom que hagi anat a
Roma i passat per la Piazza Venecia
potser l’haurà sorprès la monumentalitat d’un edifici, tot de marbre blanc, semblant
a una Mona de Pasqua gegant i coronat per la egrègia figura eqüestre de Vitorio
Emmanuele II “Il Padre de la
Patria”. I la sorpresa haurà estat mes gran al veure dos soldats
estaferms que custodien permanentment, dia i nit, la flama sagrada en honor del
“soldato ignoto”.
Al peu de l’escalinata
monumental un avís adverteix als visitants i turistes que no es permès seure
als graons, ni menjar, ni cridar, ni tocar música, ni ofendre amb cap
comportament indecorós el descans dels immolats per la pàtria. En un lateral
del monument hi ha una porta amb un cartell: “Sagrario di bandieri”. Mirant des
de dalt de l’edifici (des de on hi ha una magnífica vista de Roma) hom es pot
imaginar la Plaça Venècia,
plena de camises negres amb el braç enlaire, emulant les llances de les Falanges
Macedònies, escoltant – o millor sentint – les arengues desaforades del Duce,
eixancarrat de manera ridícula, amb els dos punys als costats de la cintura, i
el mentó quadrat apuntant amunt com un gall de pastes
Encara avui, l’any 2006,
els militars d’un país teòricament desfeixistitzat com Itàlia dediquen una pila
d’hores de la seva vida a la desgraciada feina de romandre palplantats e
immòbils per honorar…. a què, a qui? Als morts?
No, no pas als morts,
sinó els símbols que permeten als successors d’aquells que van sobreviure als
morts, companys dels morts, mantenir un estatus social preeminent, que la
valoració objectiva de la seva feina probablement no els donaria.
Ja fa moltes guerres que
els comandaments es miren les batalles des de la reraguarda (ara per internet) i no arrisquen la pell com
els que envien a matar i morir. El concepte militar modern és basa en matar
impunement al enemic (i l’enemic no cal que sigui estranger) sense que es pugui
defensar, amb superioritat aclaparadora, des de lluny si pot ser.
Convé recordar tot això
quan els professionals de l’uniforma es fiquen amb els menyspreables civils i
ens amenacen amb la força. També convé recordar que amb la desesperació de les
lleves es va trencar l’últim vincle entre l’estament civil i el militar. La
frontera és tancada. N’estarem molt contents
de teoritzar sobre la cultura de la pau, però no estic tan segur que
d’aquesta cultura se’n puguin trobar restes arqueològiques d’equí a uns quants
centenars d’anys.
Sí, ja sé que aquest
pensament és heterodox, però tocant de peus a terra, el fet militar és un mal
necessari, perquè la cultura de la pau encara és molt llunyana, només és una
paraula. Però si encara ens calen tinguem-los ben controlats, optem per el
model suís potser (tots som militars una estona) i abracem l’ateisme també en
la religió de l’honor patri. Militars i prostitutes són encara dos mals
necessaris.
Perquè no som perfectes.
Jo he tingut l’oportunitat d veure’ls sota plujes torrencials i inclús nevant. formen part del monument….Aquest monument que els romans ironicament anomenen pastis o maquina d’esciure: jo ni he pujat ni penso pujar-hi mai. Ni ganes de veure’ls aprop, i si al final resulta ue son de plastic?