Bildu i els valencians.
Jo trobe paral·lelismes, entre totes dues coses: això de coses, de dir-los ‘coses’ a Bildu i als valencians, no és un retret ni cap ofensa. Avui és Sant Vicent, i tenim molts amics que són Vicent i mereixen el major dels respectes i de les consideracions amicals. Vaja aquesta felicitació ‘Per molts anys’, per tots i cadascun dels vicents, malgrat que no berenarem aquella pataqueta de tomata amb llonganissa, quina pena. Amb l’edat, les obligacions i les distàncies ens fan perdre detalls molt lloables. La pataqueta amb tomata, o amb faves, n’és una.
Però jo realment volia parlar de Bildu i els valencians, i aquest odi amb el qual, els espanols, carreguen contra totes dues coses (una altra vegada m’ha eixit la parauleta). No és casual, malgrat que és ben intencionat, l’odi de molts polítics contra allò que no és com ells, que no pensa com ells. La virulència amb la qual l’aparell orgànic de l’estat carrega contra l’opció de l’esquerra basca és brutal. Aniquilador. Tant se’ls en dóna que tot plegat atempte contra la democràcia. Els la bufa què dirà Europa, o una part dels intel·lectuals no espanols, o molts periodistes sincers, o alguns mitjans no alineats. No tenen vergonya per tal d’aconseguir els seus objectius. Cap vergonya, i menys encara cap consideració democràtica per les seues actuacions profeixistes. Dins un sistema espanol tan ranci, ells en diuen esatdo democrático, han lligat un pont de diàleg entre el franquisme i la Transició, i això ha sigut prou per tenir l’audiència, el TC, la policia, el parlament d’ells i poqueta cosa més. La resta ja roda com volen.
A València, els va caldre una acció més sibilina, més pensada amb males arts, malgrat que no ho semble. La conxorxa els ha plogut sola, amb el desànim, la desconnexió entre el catalanisme i el poble, una Transició que ens va posar bombes, que va assessinar alguns joves, que ens va prohibir l’existència tranquil·la, que va aconseguir de deslligar una part de l’esquerra important i significada dels seus veïns del nord. La majoria de mitjans a la contra, xenòfobs contra els valencians mateix, i uns polítics nefastos i mediocres van fer la resta. Van aconseguir la no presència als mitjans, d’una part important dels valencians, que també caldrà dir-ho i reconeixer-ho, mai no hem sabut pintar plegats, no dic units, que dic plegats, en un objectiu comú. No hem sabut fer manta coses, la veritat.
Som una evidència lastrada per la corrupció, ara mateix València sembla un país perdut, erràtic, guanyat per a l’espanolisme del pp i l’eterna i autoconsentida oposició del psoe.
Però ves que tot plegat, és des del desastre i les cendres, que diuen que podem renàixer. Heròicament. Treballant. A veure si encara haurem de cridar en Harry Potter o una cosa pitjor.
-Veus?, ja m’ha tornat a eixir la mateixa paraula.