Les ratlles de la vida (3)

«Els fills no imaginaven cap altra vida, abans de la pròpia. Com podia existir el món si no hi eren ells? Però després, quan una es feia gran i tenia fills al seu torn, sabia que hi havia una vida anterior a la pròpia. Moltes, en realitat.»

Hem ajornat el dinar familiar per demà, que és Sant Esteve. Anit, de les converses vam anar apamant el canvi de costums que va produint-se al poble. Les colles ja no fan colla i els joves s’estimen més de sopar amb els pares, la nit de Nadal. Ui, ui, ui! A Bétera, això mateix se’ns fa ben estrany. Que de temps antic hem sopat entre amics, la nit de Nadal (ho deia Sanchis Guarner, fer colla com els de Bétera). Els dinarots de Nadal eren el primer i el segon dia de Nadal. Que damunt eren festa manada, tots dos. Però vet ací que uns altres moniatos semblants als del TC van canviant, també, aquest hàbits, bescanviant-nos la cultura i substituint-la per la seua.
Tampoc no farem catastrofisme, de tot plegat. Deixarem anar el temps. Avui he dinat amb els pares, he decidit acompanyar-los perquè no s’estigueren sols, com uns pollets, potser per sentiment o ves a saber, que tots anem fent-nos grans. Entre més converses d’una riquesa espiritual, per mi naturalment, hi ha tres coses: els noms propis d’algunes famílies que han anant eixint a taula, alguns de molts anys morts, altres més joves, propers, i d’altres que no podia ni apamar qui eren, però que mon pare no s’explica com no puc saber qui són, malgrat que hagen mort fa trenta o més anys.  
-Com era aquella trilogia de com creix el dia contra la nit?, li demane a ma mare: i ella me’n diu una part: per Santa Llúcia, un pas de puça; per Nadal, un pas de pardal, i… I?, es queda parada i m’ho torna a repetir, però és mon pare qui afig la terna: per Sant Antoni, un pas de dimoni.

Parlem d’estraperlo, d’ametlles, de torrons, de pastissos de moniato. Ma mare torna i diu que enguany no n’ha fet. Com?, que enguany no he fet pastissets de moniato. Mare, no te n’he conegut de fer mai, a tu, de pastisssos de moniato. De bullir moniatos a la caldera de les botifarres, sí, quan era un xiquet i en menjàvem acabats de bullir, tan bons. Nosaltres i els xiquets del carrer. 
-Ta mare feia molt bons els pastissets de glòria!, explica mon pare. 
-Pastissets de glòria?
 Explica com s’elaboraven els de glòria, però no acabe de veure el detall per poder-ho relatar correctament, dues capes de pasta amb ametlla i ou, moniato, no sé què mes… Ho deixe ací, entre els torrons de rovell, de Xixona i de taronja, de cal Ximo de Casinos. Ma mare es passa demanat-me no sé quantes vegades seguides per què té aquell color, això: són de taronja, mare, els torrons. De taronja? Prova’ls! Per què els fan de taronja?

«Sí, ens pensàvem que no n’hi havia vida abans de la nostra. L’egoisme juvenil, immadur i ignorant, va desapareixent amb els anys, quan se’ns fa tan tard esbrinar totes les històries que els pares encara no ens han contat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *