Processons contra futbol
Festa Major a Picanya, avui set de juliol. Celebren la preciossíssima sang, poca broma. I ves que el sant dibuixat en una paret sembla un home estrany, transvestit amb capa, però nu, alguns l’han batejat com a vampir, perquè sembla que li cau la preciosa per la boca, i n’hi ha que ja pensa i lliga històries pitjors… La processó d’aquest sang catòlic eixirà més tard, segons que ha pregonat el rector del poble, davant la passió futbolera. Té por que una devoció siga més feble que una altra i no vol posar-se a comparar forces, l’home, que també rep per moltes bandes i de pitjors rumors. L’església, últimament, té més relació amb els camals que amb les faldilles, sobretot amb els camals del joves. Però qui siga lliure de pecat, ja sap on pot anar a fer confessió. L’home tem que hi haja pròrroga, per si el sant ha de vetllar tota la nit sense traure’l de la parròquia, quin patiment, si n’hi ha penals.
L’altra processó eixirà de vesprada, sobre les set, i aquesta és una còrrua de grups de teatre i d’animació de carrer d’envergadura, amb Xarxa, els Xirimiters de Castelló, Dinàmic, Baldufa, amb músics i clows, i monstres i gegants i cabuts que l’animació de grans i menuts estarà assegurada. Però, ep, l’Ajuntament també pregona que la cosa ratllarà com a màxim sobre les 20.30, per no fer coincidir la festota pagana amb la devoció esportiva i passional d’aquella cosa arcàica i panteofranquista. En tractar-se de futbol i d’aquella pàtria, el noranta per cent dels nacionalistes també perden el cul, i una part de la ideologia. Així que no sé qui té mes raó, el rector o l’alcalde, en l’afer i la disputa, en la batalla laica o confessional. Com si no ens haguérem mogut dels seixanta i del Pepone, l’alcalde comunista, i don Camilo, que no avancem, que no avancem gens ni miqueta i encara ens pot passar pitjor.
Ai, aquell partidàs del torpede Muller, Beckenbauer, Cruiffet i Nesquens, i tota aquella colla de futbolistes que, aleshores sí, eren un espectacle esportiu.
No el vaig vore, el partidet, però de ma casa s’escoltava alguns veïns cridar i la traca que tiraren per festejar el gol. Tot seguit començaren a desfilar els cotxes dels qui sempre molèsten, aquesta vegada fent sonar insistentment els clàxons i pegant crits com a bojos. Pe`ro el que m’acabà d’encendre la sang fou assabentar-me de què Puyol fou l’autor del gol.