L’ipad i els bous

Divendres em van presentar l’Ipad en directe, a casa. N’érem tres i l’Ipad. Amb un dels programes, que era un joc, ja em vaig convèncer de comprar-lo (avui mateix l’he encomanat). Després d’unes quantes filigranes amb la maquineta (una altra prova de com ens fem de vells) baixem a l’albereda. Ací n’hi ha un amic que es despenja, que ben matí haurà de pujar a Olocau a traure rebrotins de les oliveres, i ens afegim a la festa de bous, per curiositat, per primitivisme, perquè no podem evitar-ho: quant a penes si avancem, els homes, uns quants homes (no sé si tots els humans). Passem uns metres, tres o quatre, per entrar al bar, i ves que el bou ni ho nota, de la gentada i de com és de lluny en aquell moment, però Vicent m’acusa que l’he posat en perill de mort. Riem, riem convençuts que això dels bous també és una excusa per eixir de nits, sense les dones (sense perquè elles per ací no passen, almenys les nostres, que són més de la cultura. Això de deixar-nos eixir de nits, les dones, és gairebé tan primitiu  com el bou embolat, malgrat que una vegada Toni Ferrer, el poeta, em va absoldre del pecat, perquè els bous són l’antiga Grècia, i tampoc no ens en podem estar completament, dels orígens. Mentre ens en fem una, dos gins i dues cerveses, s’hi ha afegit el Joan (com que hi ha bous, les dones ens deixen eixir, m’etziba i continua: a mi no m’agraen gens, ho faig pel soparet d’amics i la cervesa), ens la bevem ràpidament, pel xivarri, per la calor del local, pel fum, i eixim a veure tallar la corda del segon bou. Els dos Vicents són al carreró, i jo m’ho passe bé, perquè sóc dels que m’agraden els bous, mon pare és boví, i Bétera era terra de bous, almenys m’agrada aquell cuquet entre més detalls: veure què poc que avancem, pels comentaris, per les maneres… T’agarrarà, em diu Vicent rient, que no, que no, amb tants models neandertals com s’hi passegen, m’ha d’agafar a mi?, li dic, i més o menys rient i comentant com és la vida de poble, amb els seus rituals de temporada, bous, alfàbegues, coets, amics, tornem cap a casa, a comprovar si les dones, aquesta nit, no ens han passat el forrellat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *