Plou, que ja no és una sorpresa.
Plou a cànters, des d’anit. N’hi ha qui dubta d’aquelles prediccions de sequera, de desertització, com n’hi ha qui és aiguader i encara baixa al poble, ara ja en la furgoneta, les garrafes amb aigua del Berro, del cor de la serra Calderona. Plou que no és cap sorpresa, un hivern tan humit i una primavera que va deixant un rastre d’aigua i de rècord. L’ullal de Bétera va alenant aigua i més aigua cap al Carraixet. I el llit nou del Túria va baixant aigua cap a la mar un ramat de dies, no sé quants anys no passava. N’hi ha qui diu que l’aigua així va a perdre, com n’hi ha que assegura que és una aigua que no es perd mai.
No és cap sorpresa tampoc què va passant pel rodal de la política, de l’economia, de la crisi, de la corrupció, o de les obligacions que hauran de fer els ciutadans, siguen grecs o europeus, en canvi del que no hauran de fer bancs, ni empresaris, ni polítics corruptes. Els deures i les obligacions sempre són per als mateixos. Els guanys i els premis sempre se’ls emporten, també, els mateixos. Un colp vam salvar de la crisi els peixots, bancs, cases de cotxes, empresariots de got i ganivet, ofegueu en el tarquim els monyicots.
Plou, i plou tant que no és cap sorpresa, ni ens agafa apedaçats, ni d’esquena, ni a contracor. Que en el fons sempre ens ha agradat el ploure viu i valent.
I ves que encara n’hi ha metges i ocellots que ens amenacen que passarem una primavera ben fotuda, per com l’alèrgia s’acarnissarà sobre els indefensos, per culpa d’un ploure tan persistent. Que no plou mai a favor de tothom, i menys encara a favor dels desgraciats. Però plou, i tant.