Règim atlètic sever (2)

Com m’havia compromés, penge la foto del periodista i historiador vocacional Miquel Calvet, amic i veí, i company d’esforçades sessions a la piscina pública municipal. Com que ja arribem de nit, m’ensenya les llums relamentàries de la bicicleta per poder circular amb seguretat. De vegades, entre carrers de la piscina, ell neda per lliure i jo ho faig amb un mestre seguint un curset estricte, de vegades parlem d’això i d’allò, de política municipal, de cultura, de polítics, de compromisos comuns. Parlem amb veu amplificada, pels taps a l’oïda i perquè els periodistes han de comunicar amb força què passa al món.
Fa uns dies vaig començar un altre esport, d’aquells que practiquen els polítics corruptes d’aquelles imatges censurades al Muvim, que és un museu valencià i que ha provocat no poc rebombori, amb la dimissió del seu director, Romà de la Calle, prohom i professor, que com altres prohoms també dirigeixen institucions que depenen completament d’aquella política i d’aquells polítics censuradors, com altres dirigeixen teatres, o cinemes, o institucions que depenen en gran mesura d’aquest calibre intel·lectual que ens governa. Qui som nosaltres per dubtar de res, o per posar en qüestió on acaba el treball de l’artista i del crític, del gestor, i on el del polític, i si mai l’un nega el treball de l’altre, però accepta segons que…
Sí, el dubte és si l’esport que faig contribuirà o no al règim atlètic sever, perquè és una cosa entre homes que es tanquen en un terreny rectangular amb unes pales de fibra -16 euros a decatlon-, que després ja sopem i ens bevem allò per recuperar el que suposadament havíem perdut.
També és veritat que no sabia de quin cosa podia escriure. Millor encara, com ho sabia, no ho volia fer sinó de banalitats per desintoxicar i anar prenent l’airet. A tres dies de la setmana gran de falles, la preparació atlètica contra la burrera mai no és suficient. I cal estar en forma, davant els imprevistos.