Ulisses20

Llíria, 18 d’octubre de 2009 (50 anys després)

De primer, l’agraïment. Un sentit agraïment a la coherència, a la força amb la qual us heu mantingut de manera vitalícia: agraïment de mantenir-vos, malgrat que vivim en un país tan dificíl, de ciutats que us han sigut tan hostils.
Avui venim a ser agraïts, que no venim a manifestar greuges, ni queixes, sinó a festejar que, cinquanta anys després, en el desert despunten oasis (fontetes, aljubs, basses, que ens diria el mestre Ferran), fins i tot en aquesta comarca despunten oasis. Perquè allà on hi havia secà, exclusivament, i abans que el reg per degoteig s’encarregués d’estacar-nos pel floricol, aquests homes del compromís vitalici van fer rajar un ullal.
No sé què havia passat d’important a la nostra comarca, fins aleshores, abans del vostre passeig sobre el desert: però ara mateix, ja podem comptar amb grans fets i assentaments tan importants d’ibers, de moriscos, de cristians vells (joves, no ho són, cinquanta anys després… ) que el país bé que us hauria de pagar una doble pensió…
Les coses no són a canvi de res. I la vostra feina prou que l’hem notada:
: Des del camp de túria un mestre ha bastit un model d’escola de nivell europeu, avanguardista, en temps ben difícils. Des d’ací hem bastit un model de periodisme com no podíem pensar. Tenim models d’empreses d’abast internacional lligades a la comarca i al nostre Consolat. Des d’ací hem guanyat un Sant Jordi amb una moto americana que eixia des de Portaceli, i encara entre més institucions, casals, associacions, tenim un institut d’estudis que, humilment, va posant la cultura a favor dels millors pronòstics. Aprofite per convidar-vos al Concert del 21 de novembre, amb la Banda Simfònica la Unió de Llíria, Miquel Gil, Pep Gimeno, l’orquestra àrab de Barcelona… tots plegats al Pla de l’Arc.
I tot aquest bastiment, malgrat els nostres Gürtels particulars de la comarca, que n’hi ha, no ha sigut casual, ha sigut per aquells petits detalls que van fer nàixer una gran passió.
Cal ser agraïts, per traure’ns del desert… Agraïts fins a un punt: perquè tenim clar que no us podem jubilar. A València, per als valencians, no hi ha jubilacions.
Com deia el mestre JF Mira, això de València és a cadena perpètua.

De les passions, com els equips de futbol del qual un se sent admirador, no podem renunciar: no s’hi pot canviar, ni dimitir, ni negar-s’hi.
Així que a tots vosaltres, des de Llíria, des de l’Institut, des del Casal, des de la coordinadora pel valencià, des de tantes nobles associacions, els joves, el 9 d’octubre, la colla de caminadors: Per molts anys més!, que us dure la passió.
La nostra sort ha sigut conèixer-vos-la, ara, per seguir-ne la dèria, a cadena perpètua, la passió mateix… Vosaltres ens heu ensenyat a no dimitir: ens ho heu ensenyat: d’aquesta passió no ens en podem jubilar, ni desdir, ni negar-s’hi.  València. Per molst anys.