Ulisses20

[avui també va de molta porqueria, així que si no el llegiu eixireu guanyant, sobretot si veniu de filaprims o llepafils.]

Faig un repàs de El PUNT, versió valenciana, reduïda, cara, d’un projecte de diari amb els dies comptats, que no ha aconseguit els suficients lectors com per mantenir-se en versió paper. La societat valenciana és minsa en lectures, en diaris valencians, i en altres objectius, així que som els que som i ara mateix tenim aquests recursos. En canvi, segons que explica el diariet aquesta setmana, tot de projectes valencians d’objectius i horitzons ‘El Gran Somni Valencià’ van convertint-se en fantasmes d’una gràcia a cabassos: ‘Mundo ilusión’, la Ciutat d ela Pilota, la Ciutat de les Arts escèniques, el Museu del futbol Fifa, la Ciutat de les llengües, la Ciutat de la Música, la Ciutat de les Imatges, la Ciutat de la llum, la Ciutat dels Dinosaures, la Ciutat del Teatre, la Ciutat de l’Òpera…, entre mentides, abandonaments, falses factures, desactivacions i altres menesters, tots aquests grans reptes del Gran PP i la ciutat dels polítics (les Corts valencianes), van fent fallida un darrere de l’altre, s’ensorren com un castellet de cartes (la ciutat dels jocs malabars i de la màgia), però ningú no explica qui n’és responsable (la ciutat dels invisibles), quants diners hem donat a compte, quants diners devem, on són les factures (la Ciutat de les desaparicions), i qui és el propietari de totes aquestes ciutats fracassades dels valencians…

Naturalment, si no hem sabut administrar-ne ni una, de ciutat, i València és el cas enigmàtic (em tem que ja ho vaig dir en un altre apunt), com caram volíem governar tota aqueixa pila de falses ciutats carregades de deutes, de bunyols, de nyaps, de constructors amics, d’immobiliàries de dubtosa ètica i encara de responsables que venien, segons que van dient als amics, a mamar del pot i a mamar-la de la mamella dels valencians, mamellam que continua governat per Rita, Camps, Serafí, Rambla, malgrat els dubtes, les imputacions, i les proves que després, malgrat tot, els jutges diran que no valen ni valdran mai, contra els amics i contra gent tan honestament responsable de parir tantes ciutats. 

Posats a pensar ciutats: la ciutat de l’aigua (agua para siempre, Francisco), la ciutat del coneixement (poc que en tenen i poc que en fan servir: la gallina!), la ciutat del conte, la ciutat de la justícia (aquesta ja existeix, però com és de la seua justícia, en podríem pensar una altra a la mida de tothom, vull dir, que almenys si no és cega, que siga torta, com aquell), la ciutat de l’horta sense horta, la ciutat del crim, la ciutat sexual i aquelles ganes de follar de les quals parlava Miquel Gil, la ciutat dels morts (malgrat que els cementeris podrien fer de llogaret), la ciutat online però amb ratlla blanca (que passe pel nas), la ciutat fallera (encara no l’han cremada?), la ciutat de l’embotit, que xoriços n’hi ha a manta, la ciutat borratxa (homenatge als gintònics), la ciutat de playmòbil, carregada de ninots, la ciutat de plastelina, la ciutat i la Rita, i al capdamunt de tots aquests grans monuments dirigits per la Societat de Projectes Temàtics de la Comunitat-Ciutat (l’organisme existeix de veritat, amb direcció general, xofer, secretària i més recursos que no ens pensem), al capdavant de tot, el gran ciutadà Kane de tots els valencians, tu: solament hi faltes tu, François!
–C’est moi, mestre?
–C’est moi, c’est moi, qui ha de ser sinó tu, pardal! François! François!
–Oh la la!

[No exageres, François, que de seguida se’t veu lo plomall, i ara et vigilen fins i tot cap a on carregues aquest d-sastre]