Quan el destí és la pèrdua

He deixat passar unes quantes hores, per asserenar la reflexió sobre allò que passà anit a Llíria, en aquest magnífic concert que ens van oferir uns quants músics de molta qualitat i de major vàlua personal. A dalt l’escenari, ho hem repetit durant molts dies, perquè fins i tot la publicitat ens l’hem de manegar nosaltres, producció i elaboració, hi havia autèntics cracs, de la música, però també de la comunicació, del ritme, del saber ser. De tot plegat, no coneixia l’Orquestra Àrab, l’Ayoub, Soulimane, David Pastor, Rectoret, Nèstor, entre altres músics dels quals no sé el nom, però que després d’allò vist i escoltat, mereixen el nostre sentir més agraciat.

Suggerim el que podíem ser
, diu amb saviesa JV Frechina a la impagable Caseta del Plater. Perquè atresorem nivell, saber, maneres, en el millor dels sentits. Professionalitat, des de l’organització, fins a la resposta d’un públic que va saber agrair aquell escenari i un producte tan acurat. Des del discurs inicial a l’esforç d’un equip que ha sabut, per segona vegada, ser a l’alçada d’una proposta que els ha demanat molt, a més de treball.

Malgrat que contrastem amb el que som, realment. Tret de Vilaweb, els blocs particulars, i no sé si despiste res més, els mitjans oficials no van fer acte de presència, ni han explicat gaire cosa, ni els interessa relatar que hi ha un fons, de persones i d’artistes, que és per damunt de les formes barroeres, tòpiques, de mitjans que porten cabeçó, com els rucs lligats a la sínia. Després que mires algunes notícies dels diaris i les televisions que diuen nostres, que veus què expliquen i què couen d’important un diumenge, encara ens adonem de la pífia que representen, els mitjans de comunicació convencionals valencians, TV3 inclosa.
Al Teatre de la Unió hi havia molt i bo, divers, perquè difícilment som capaços d’aplegar veus de tradició i contemporaneïtat, de bandes i autèntics músics de jaz, d’identitat i barreja de cultures com vam fer a Llíria, dissabte. Però molts dels mitjans prefereixen passar-ho per alt. Mònica, collons, on eres dissabte, perdent el cap? Tampoc no sé si n’hi ha cap mitjà més que no hi era, que puguem considerar nostre, i per això prefereixen de desinformar del país que suggerim contra el país que som.

Com va recitar Miquel Gil, sobre els poetes àrabs-valencians, Què s’ha fet de València?, De la Russafa… Perquè, quan el destí és la pèrdua…, quatre-cents anys després, la història torna a repetir-se. Ara no cal una expulsió física, real, per eliminar els valencians o substituir-nos de la realitat, l’acció és sens dubte de major subtilesa. I els esdeveniments sembla que els plouen a mida, amb una voluntat política, i ja ho he dit, de mitjans còmplices, que ja va fent la resta.

Però el que jo volia, en realitat, és parlar-vos de bellesa, de sentiment, d’aquells cants de batre que em van posar l’emoció en un respir: solament aquelles tres veus, aquell moment a l’empara del Mediterrani, del Pep, el Miquel i l’Ayoub, les veus i les maneres, el gest senzill d’unes mans que esgarrapen tants anys de greuge i d’història comuna, pagaven l’esforç de tot plegat, des que fa quatre mesos, Carles Subiela, va explicar-nos per primera vegada el projecte que havia pensat i ens veia capaços de tirar endavant. No s’equivocava, ell, en la tria, en el repte, en l’èxit que augurava. En el regal que oferírem a favor del vent.

El goig, unes hores després, encara em fa ballar en directe, satistet, mirant-me aquelles veus, i l’emoció de poder-les compartir anit, amb tanta gent, en un altre cant immens de Llíria. Si és el país que suggerim…

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per adasi. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 pensaments a “Quan el destí és la pèrdua

  1. Hola, bon dia

    A Pàgina 26, l’únic diari electrònic en valencià que pretén arreplegar informació d’arreu del territori, no se’ns va convidar a l’acte ni se’ns va informar de cap concert ni tampoc se’ns va rebotar cap nota de premsa amb fotos del concert. Encara que tal volta no sé si Pàgina 26 és “cap mitjà (..) que puguem considerar nostre”. Què vols dir “nostre”? Bona pregunta ….

  2. Hola, bon dia

    A Pàgina 26, l’únic diari electrònic en valencià que pretén arreplegar informació d’arreu del territori, no se’ns va convidar a l’acte ni se’ns va informar de cap concert ni tampoc se’ns va rebotar cap nota de premsa amb fotos del concert. Encara que tal volta no sé si Pàgina 26 és “cap mitjà (..) que puguem considerar nostre”. Què vols dir “nostre”? Bona pregunta ….

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *