F., ensortit o mort?

No en sap greu si t’han pagat els vestits de quatre o de deu anys, amb trenta mil o cent mil euros. No em sap greu si la teua butxaca o la dels teus més propers ha sigut ensabonada amb americanes, corbates, bosses Antoni Miró o sabates Martinelli. Això, segons com, també és morralla. I de regals, tots n’hem rebut a la vida.
El pecat, la supèrbia –es resum en indecència–, és l’estil d’impunitat utilitzat per aquesta colla de polítics, els teus, que és com vau decidir de gastar-vos la major part dels diners extraordinaris dels valencians; alerta!, els diners dels propers trenta o quaranta anys de tots els valencians (fins ací tenim deute), que les quantitats no caben en una calculadora escolar: Camps, Rambla, Serafí, Blasco, Costa, Rita i la companyia…, quan vau decidir de gastar-vos els diners en events i esdeveniments de prostitució? Una nit d’inspiració? Una nit  depecat inconfesable? Com vau decidir de viure de luxe, del viure superflu, d’ús i d’eficàcia dubtosa, i encara pitjor, de durada d’un llumí? Solament un cervell diàbolic, prostituït, mefistofèlic, podia decidir balafiar pensant-se que vivíem en un país de Xauxa, inventat i irreal, i que sempre n’hi hauria. 

Vam començar amb Zaplana i Rita, i vam continuar amb Camps i Rita. Les grans decisions van buidar les caixes valencianes, els fons dels distints governs valencians, les contribucions, les hisendes i encara més obligacions que cada any paguem, nosaltres sempre paguem, perquè ells sembraren parcs temàtics, curses de fòrmula, esdeveniments esportius i religiosos efímers, festotes de rics, entre més exemples esperpèntics. Esperpèntics perquè som un país deficitari d’hospitals, de residències de vells, de residències assistencials de gent depenent, d’escoles, d’instituts, d’espais per al jovent, de centres professionals en tots els sentits que garantesquen la vida adulta dels joves entre vint i trenta anys, i encara de centres d’investigació en tots els sentits.

Mentre la universitat pública no rebia fons, mentre s’abandonava el camp a la seua sort, mentre la indústria no rebia cap ajut de diversificació, mentre l’empobriment (cultural, professional, industrial, educatiu) s’escampava per tot,  ells s’hi dedicaven als assumptes del luxe i la vida celestial, pensant-se que el monocultiu de la construcció i el turisme serien eterns i garantia de salut del país de Xauxa que dibuixaven. I encara van convidar un exèrcit d’aprofitats, d’il·lustres rates que venien a traure’ns el suc, a emportar-se’l per als amigots d’espanya. Oh, com són de valencians, tots aquests amigots de F.! Són fallers, són clavaris de la marededéu, són de Sant Roc i el Cristo Gros…! Sóm amigots del món, menre quede xauxa, i quede d’on gastar i omplir! Excepte d’aquell que diuen, a la ràdio, que és un fill de puta, però que ja sabran tornar-lo a raons(!).

Algun dia, després d’aquesta onada publicitària de suposada corrupció, caldrà passar comptes: els tres dies de circuit de fòrmula, suposen cent escoles i cent instituts més arreu dels nostres pobles. La desinversió en el pou de Terra Mítica, hagués possibilitat un hospital comarcal nou de trinca a cada comarca del País Valencià. Les festetes esportives de l’Amèrica i la llepada papal, haguessen suposat cinquanta zones esportives noves, mancomunades, una per comarca. I no vull dir res més, sobre la millora dels metros, de les vies comarcals, dels transports públics, de les llars de jubilats entre més exemples que hagueren salvat no poques situacions de colapse, de mancança, de servei bàsic assistèncial als centres de salut. I tot aquest embalum de propotes, venien adobades amb milers de persones, aquestes sí, treballant per compte i al sevei dels valencians, no fent de putetes ni d’assessors de prostitucio, ni de l’empara de butxaques particulars que han anat farcint-se mentre la resta véiem què passava, fins i tot, amb els ulls clucs.

És aquest sidral de desencert fet a propòsit, aquesta manca de moral i de valors mínims, senyor de l’Obra, F., pel qual hauria de carretejar una pena eterna, i davallar a les calderes de Pepe Botero cent anys d’ànima en pena, a foc lent i nou-cents graus de temperatura bollint-li els ous.

Pel que fa als vetits de Milano, o d’Armani, o de la figa del sastre que trie, no en fan ni fred ni calor, i ja se’ls pot embotir pels sets forats capitals del seu cosset.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per adasi. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *