Una crisi d?idees (3)
La major de les afeccions, ara mateix, és l’economia. No n’hi ha cap afeccionat en general, de la televisió, de l’esport, del diari, dels llibres, de la cultura, del treball, de la desocupació, del viure ridícul o del viure satisfet, tristos o joiosos, que no passe la major part del dia parlant de la crisi. De l’economia, en definitiva. Tothom sabem què
és l’economia i com ens va de malament, al món sencer li va molt malament. N’hi ha que profetitzen una cataclisme econòmic tan global com mai ningú no havia pogut pensar, ni aquest parell de savis, el Gates i el Jobbs. Bé, sí, n’hi ha tres quartes
parts del món a les quals, aquesta crisi en concret, no els ha afectat gaire: s´n les tres quartes parts que ja estaven remaleïdament
fotudes; ho han estat sempre, han anat quedant-se pel camí sempre: han caigut
del tren, s’han esclafat contra la via, han perdut cames i braços. Ep, però solament nàixer, no de colp,
solament nàixer que queien a la via: no han hagut d’esperar-se ni res a obrir els ulls. Idees?, bé sí, mentre occident té la panxa plena, pot anar fent,
parint idees, cultura fins i tot, posant tot de bancs centrals a disposició i a favor dels altres bancs, no a favor dels clients, dels que pensen que estan tan remaleïdament embussats. En temps de crisi, tenir idees diu que és un exercici de salut
mental. Decidim les pel·lícules, la música,
la moda, fins i tot els perfums que lluïrem aquesta nit en eixir a sopar. Ah,
tot de bons perfums i bons vestits. Res de cursilades de mal gust. És
la nit del nou d’octubre, la nit dels valencians. Poca broma. Així que les idees, a més de venir completament banyades, i excepcionalment banyudes, les comentarem en un altre capítol.
Veus, aquests han tingut la gran idea del dia, traure aquella estelada geganta a la plaça, contra totes aquelles vaines de senyors espanyols que van substituint-nos, als valencians. Perquè això d’aquesta vesprada, de tan pocs, de tan mal oratge, no comptava gaire. Sí, molt bona idea, aquells joves. Agosarada. Els hem jugat el seu joc i a camp contrari. No n’hi ha mitjà que no n’haja parlat. Eficaç com a poc, la idea.
He llegit en diversos diccionaris al respecte de la paraula. En el Littré francès ens remet a la medicina, com a agreujament d’un estat de malaltia. En el Salvat español remet a un estat de canvi d’un procés variable de trajectòria sinusoïde.
En el Webstern’s anglès ho fa com a escenari d’una sèrie d’esdeveniments que marquen la tendència d’un seguit de tota mena d’events, per a bé o per a mal, determinat; tornant a l’inici. L’Enciclòpedia fa una definició semblant al Littré.
Joaquín Arnau, professor meu d’estètica i composició, ens explicava el terme crisi com a derivat del mot crítica. La seua popularització a partir dels criteris divergents provinents durant el segle XVIII. Per tant ens explicava que és part indissoluble de la nostra condició humana. La pròpia vida duu inserida la condició de viure en el dubte i la decisió. Ço és, immersos en la crisi. Crisi d’idees?. No, evolució d’idees. No tenim crisi, hi vivim sempre. Jo, almenys, la vaig arrosegant des de fa més de trenta anys.
La crisi del meus conveïns: m’he dutxat i vestit de la manera més “pija/fatxa” possible, he baixat i dirigit pel carrer Guillem de Castro, anava camí de la manifestació, prop del MuVim, una parella venia de cara en direcció contrària, i una ventada els ha fotut el paraigüa com un parrac, i el tio fa: “esto es culpa de los putos catalanes” i com passava a la seua altura els he dit “eixos putos catalans som valencians”. No cal que et diga que la “pinta” que feien servir era la dels típics “marronerets garrul·los” mal girbats. Veus, igual els he creat una petita crisi que els haurà durat just tornar a sintonitzar algun canal de tv.
Igual que els meus amics que han despenjat l’estelada. Llàstima que no siguen més intel·ligents. Jo ho haguera fet amb la d’Estat català. Amb blau.
Plantegem la batalla en el seu camp i amb armes semblants.
Barret pels JERPV !
Cordialment.
El faraò Campses I te un bon ejèrcit de “perofrenars”