Sant Roc, la Carabassa i el Gos

Fa uns moments passava per casa la colla Xe quina burrà acompanyant els clavaris de Sant Roc. Ara, els membres de tabals i dolçaines d’una colla que va gafant cos i ofici, esmorzen al bar de l’Hort, un descans merescut després que ahir, el dia de la festa Major, a Bétera vam moure el cul tot el sant dia.

Crònica del 15 d’agost. Com una tradició encomanadissa, les alfàbegues van passejar pels carrers del poble fins a l’esgléssia. No feia gaire calor, no hi havia gaire gent i no s’hi va llançar gaire confetti. Això, almenys, comentaven els sabuts, malgrat que, com cada any, les alfàbegues van arribar tard a l’església, tot i la polémica amb el senyor rector, nou, que volia imposar un horari més catòlic: fa molts anys, el trist Luís Verdú, un rector franquista de molt caràcter, auixava festers, cossieters i públic, perquè les coses anaren amb l’estricta severitat d’una dictadura que tenia poc de festiva i molt de tradicionalista.

Si voleu, apunte que és el segon any que les obreres fadrines, protagonistes indiscutibles, van entrar a ca Manolo el Morquero per fer-li els honors, no debades ha estat durant molts anys el gran curador de les plantes que ofrenen a la mare de deú, els veïns de Bétera. Avui és Ramon Asensi qui fa un paper extraordinari amb el cultiu de l’alfàbega.
La novetat d’enguany, a la vesprada, el concert de la Colla de Campaners d’Ontinyent, des del Campanar de Bétera, i el ball de cavallets. Després la processó: van aprofitar que hi ha carència de feligressos i de clavaris, els Sants de la Pedra s’han quedat sense, malgrat que són els patrons del poble, així que la policia municipal, quina acció!, van haver d’espentar el carro amunt i avall. Mentre es disparava el coet de luxe, la conversa girava sobre una polémica veïnal que fa anys arrossega el debat ‘coets sí, coets no’. Després de la cordà –d’impressió des del balcó de ca Marita Partal–, tots aquells veïns que s’hi han apuntat, a més dels festers, tenen unes hores per anar llançant a manta coets, coetons i femelles. Fins al punt de les sis de la matinada, una part del poble és en foc, mentre l’altra dorm gairebé tranquil·la. Això és perquè hi ha carrers prohibits i d’altres que tenen una certa permisivitat.

De bon matí, entre les set i les deu, tot de dones i d’homes van netejant el xafarranxo que ha deixat la nit del quinze. És com un estol de gent gran, els joves encara dormen, amb balletes, poals, espolsadors, i fustes i gàbies que han cobert i protegit façanes i portes. Un trànsit com si ens haguéssem preparat per ser envaïts pels russos.
Tret d’alguns detalls, el poble va quedant net, preparat per una altra batalla, l’any que ve. Això si l’Ajuntament permet la solsida de coets, que n’hi ha que augura un futur curt a la festa del foc, per com van posant-se les coses: els forasters no entenen gaire de què va la festa, i els veïns es van fent grans i els va costant molt la neteja. És veritat que les brigades municipals van ajudant, però caldria tenir en compte d’ajudar la gent major, per facilitar-los l’esforç. N’hi ha pobles que ajuden a recollir, a polir façanes i portes, fins i tot hi ha subvencions per pintar de nou. Amb diners, coets!

Aquesta és una crònica desacomplexada del dia de festa major del poble. Un recordatori pels que sou fora i no heu pogut ser-hi, i una sort tenir-la cada any en directe. Ara mateix els Xe quina burrà ja han acabat d’esmorzar, i Sant Roc ja té de nou la carabassa plena d’aigua per anar tirant un any més. Així, doncs, fins l’any que ve.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *