El dia havia eixit magnífic. Sol i previsible calor mediterrani, un dia perfecte per apropar-se al Puig de Santa Maria per participar en un dels aplecs de reivindicació nacional més antics, sinó el més antic no només del País Valencià, sinó del conjunt de la nació catalana.
Un dia molt especial el de l’últim diumenge d’octubre, sense dubte EL DIA en majúscules per a aquesta població de l’Horta Nord que cada any veu com centenars, milers de persones i de senyeres del País omplen els seus carrers, i en particular els voltants del seu històric Monestir i el cim de la muntanyeta de la Patà, un dels dos turons situats al bell mig del poble.
La localització de l’aplec no és casual. Des d’aquesta històrica localitat el rei en Jaume I va establir el seu campament per controlar i planificar la pressa de la ciutat de València, llavors en mans dels sarraïns.
Des del primer aplec nacionalista celebrat ací fa quasi un segle, allà per l’any 1915, aquest històric aplec havia sofert moltes interrupcions i avatars, entre els quals no han mancat les prohibicions i les amenaces.
Però des de l’any 1960, en què es va a convocar el I Aplec de la Joventut del País Valencià a la Font de Sant Vicent de Llíria (un acte que va encetar la tradició del valencianisme modern, al fer una convocatòria política de reafirmació nacional, mes enllà dels actes cívic-culturals celebrats fins aleshores), s’ha celebrat ja de manera ininterrompuda, tot i la persecució soferta durant el franquisme i part del post-franquisme, període aquest últim en què sembla que encara hi estem.
Recordem que en 1968 el governador civil de València va tancar la població per impedir l’entrada dels participants de la marxa nacionalista que ix des de les Torres de Serrans de València per aplegar-se al Puig caminant (…)
Aquest matí vaig arribar al Puig poc abans del migdia. Vaig aparcar el meu cotxe a les proximitats del Monestir per donar-me una volta pel “aplec de baix”, l’aplec organitzat pel Bloc Nacionalista Valencià, partit que ara forma part de la Coalició Compromís.
Molt d’ambient, molta gent, parades de venda d’artesania i de llibres, castells unflables per a xiquets. Estelades, quatribarrades i senyeres blaves es barrejaven per tot arreu. Que importa, totes són senyeres encara què expressen diferents sensibilitats cap al País. Totes calen per tirar del carro cap a avant.
Enric Morera parlà, eixint al pas de la campanya mediàtica organitzada molt interessadament des dels mitjans anticatalanistes valencians per intentar trencar Compromís per una possible rivalitat a les primàries amb la seua companya de coalició, Mónica Oltra.
També parla un conegut i veí meu, Enric Chulià, expresident de l’Associació de víctimes del metro de València, que rebé un més que merescut homenatge per la seua lluita en favor de la justícia, la veritat i la dignitat dels familiars de les víctimes de l’accident.
A continuació emprenc la pujada a peu cap al cim del muntanyeta de la Patà. La muntanyeta rep aquest nom per què, segons la llegenda, el cavall de Jaume I donà ací una “patà” i va fer brollar l’aigua. Alguns cronistes diuen que aquesta llegenda està basada en la troballa, per part dels cristians, de l’aljub que tenien els àrabs en la muntanya.
Vaig donar deliberadament una mica de volta per poder trovar-hi algunes fortificacions defensives de la Guerra Civil.
El Puig va formar part de la darrera línia defensiva Puig-Carasols, coneguda com La Immediata. Va ser construïda en 1938 per l’Exèrcit Republicà per a defendre la ciutat de València. Aquesta línia defensiva mai va ser utilitzada, perquè el Govern de la República va capitular i va entregar la ciutat de València sense lluitar el 29 de març de 1939, després de la caiguda de Catalunya i Madrid davant les tropes de Franco.
Aquesta muntanyeta és un autèntic formatge Gruyère, en trobar-se excavats quasi un quilòmetre de túnels, malgrat la seua reduïda grandària. Vaig aprofitar per visitar breument algunes de les seues entrades i llegir alguns dels cartells indicatius fets a tal efecte. En el post podeu veure algunes fotos que vaig prendre de les trinxeres i entrades a aquests túnels, ara tancats amb reixes.
Després d’un agradable passeig per la pineda de la muntanyeta, vaig arribar al seu cim, on ja s’estava celebrant l’històric aplec independentista organitzat pel PSAN.
Cinquanta-quatre aplecs a les seues esquenes celebrats de manera ininterrompuda tenen molt, moltíssim mèrit.
Com cada any una enorme estelada oneja al vent des del pal del que era l’antiga fortificació musulmana que Jaume I va ocupar i la va convertir a la base militar per la conquesta de València. Es la foto de l’entradeta de l’apunt.
El castell de “la Patà”, d’origen musulmà com he esmentat, es troba en aquest cim anomenat pels àrabs “Yubayla” (puig). Donava protecció a l’accés nord de la ciutat de València i fou la fortalesa mès important que va defendre les portes de la capital musulmana. Va ser derrüit pels propis àrabs davant l’atac del cristians, què posteriorment el reconstruïren
Allà dalt em trobe amb moltes cares conegudes del món polític, sindical, mediàtic i cultural del País Valencià: Vicent Partal, director d’aquest diari; Vicent Mauri, de la Intersindical valenciana; Tonetxo Pardiñas president de la Societat Coral El Micalet; Toni Infante, del MDT i impulsor de la Plataforma pel Dret a decidir del País Valencià; Antoni Furio, Catedràtic d’Història Medieval de la Universitat de València i president de la plataforma cívica Valencians pel Canvi; Gemma Pasqual, vicepresidenta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana…
L’acte homenatjava a Guillem Agulló i a Vicent Andrés Estellés, tots dos morts ara fa vint anys.
Hi vaig arribar just quan començava la intervenció dels pares de Guillem Agulló. Un discurs ple de dignitat i molt emotiu, que va fer brollar les llàgrimes a més d’un dels allà assistents. “Van matar Guillem, però si el que volien era aturar aquest moviment, no ho han aconseguit”, va ser una de les frases que recorde de la intervenció de la seua mare, qui va denunciar la rastrera campanya mediàtica que va organitzar el periòdic Las Provincias i la seua directora llavors Maria Consuelo Reyna, per tal d’embrutar la imatge del seu fill ja mort. “D’aquesta Espanya que ens espolia, que tortura i que assassina, d’aquesta hem de lliurar-nos”, varen ser les seues paraules finals.
Després de la seua intervenció li va tocar el torn a Jaume Marfany, vicepresident de l’ Assemblea Nacional Catalana, que va recalcar durant la seua xerrada que “la independència no és el final del camí, sinó una eina que ens ha de donar l’oportunitat de construir un nou estat millor”. També recordé que va assenyalar que per l’ANC la independència del Principat no culmina el procés, ja que només la independència sencera de la nació de Salses a Guardamar ho farà.
En l’apunt podeu veure algunes de les fotos que hi vaig prendre durant l’acte.
Patraix, València (L’Horta), a 28 d’octubre de 2013.