De poders i capacitats

Vols pensar que no és un error, però ningú no te’n trau la primera impressió: llevar-se la cuirassa és mostrar-se fràgil. L’autoajuda et dirà que ni pensar-ho, que és un acte de valents, que el fet t’aporta felicitat, i que, somriu, que la vida és millor si somrius, i que si penses en una cosa molt fortament, l’univers farà que passe, i etcètera. Llevar-se la cuirassa és, no ens enganyem, literalment i metafòrica, despullar-se. Tot i que sempre ens en guardarem alguns secrets, quan posem part de les cartes damunt la taula, immediatament, passem a una posició d’inferioritat respecte la persona que tenim davant. Tant si aquesta també ens n’ha ensenyat algunes com si no, tu mateix has obert una porta. I, encara que en coneixes les possibles conseqüències, no les acabes de mesurar fins que les tens al davant: no només t’has tret la roba, sinó que, a sobre, li has entregat uns poders. La imatge -ben encertada, per cert-, me la va donar l’amiga Maria l’altre dia: obrint-t’hi, no sols et quedes desemparat; a més, regales el poder de la decepció i el del dolor. No vol dir que la gent utilitzarà expressament aquests poders per a fer-te mal, però, inconscientment, ja te’n pot fer; el badall, l’has creat tu, i ara, t’aguantes. Al capdavall, però, la culpa és teua -sempre és teua-: les expectatives que hi tenies dipositades, en realitat, eren teues, i ningú té per què portar-les a l’esquena. I la teoria, la coneixes i la saps, i en el teu cap sona espectacular. Però, involuntàriament, tots esperem, sempre esperem, per més que les xarxes vagen plenes de “jo ja no espere res de ningú” i derivats (i això, veus?, no deixa de ser una cuirassa). Posar noms a les coses, etiquetar-les -un altre dia en parlarem-, és fer-les realitat i aprendre a acceptar que, si les materialitzem, ja els afegim determinats convencionalismes, i que les resposes no han de ser necessàriament les que esperàvem, i ja desvarie. Hem -hauríem- d’estar preparats per a la decepció i la frustració en un món tan canviant, on tot és efímer i els finals comencen alhora que els principis. Tu, al cap i a la fi, també canvies, també formes part d’aquest món i, potser, també eres efímer -si no tu, les teues idees, que és una cosa que, malgrat que t’ha costat comprendre, ja li ho has entés a Fuster. De vegades, nadar en el caos no és una mala idea i, per sort, tenim la capacitat d’adaptar-nos-hi. Es pot sentir hom frustrat i decebut sense ordres ni normes? És clar, però tu què collons en saps.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *