Adéu i fins sempre, 2014
El món s’atura durant dotze segons: els dotze segons de l’entrada a l’any nou. Dotze segons marcats per dotze grans de raïm. I ja estem en 2015. Sembla com si tancàrem una porta i n’obrírem una de nova, però, en realitat, és el que fem cada mes, cada setmana i cada nit. Fins i tot, cada hora, cada minut i cada segon. Mai tornaran. Dos mil catorze, així, en lletres, no ha sigut l’any de la meua vida; hem acabat la carrera, hem començat el millor màster que poguérem començar, però també hi ha hagut moltes ombres que ho han enfosquit. Què li hem de fer? Igualment, dos mil catorze ha sigut un any de creixement personal, de fer-nos forts per tots els costats i de veure que hi ha més gent de la que creus al teu costat, i, de vegades, menys de la que pensaves. Contradiccions a part, Cris, que és el pilar bàsic i fonamental, m’ha aguantat infinitat de situacions idiotes i imbècils. Però també ens n’hem anat a Barcelona i l’hem visitada parcialment. Jo pretenia comparar la bellesa d’ella amb l’obra de Gaudí, i em sap bastant greu pel senyor català, però no hi ha punt de comparació possible. Cris sempe hi ha sigut, sempre. Després hi ha hagut moltes altres persones que han vingut, han tocat la porta, han preguntat, s’han assegut al sofà, hem fet, berenars, cafés o cerveses i m’han escoltat o m’han comentat anècdotes personals. I, és clar, també hi ha hagut qui ha tocat i, quan hem anat a obrir, ha fugit corrents pensant-se què sé jo. A tots ells, a tots els meus amics i als que fugen, moltes gràcies. I com que hi ha pressa i no m’apeteix -ni a vosaltres llegir-ho tampoc- resumir el que ha estat dos mil catorze, només demanaré a qui cada nit ho demane que, com a mínim, hi haja salut, perquè, al capdavall, és l’únic realment important per enfrontar qualsevol obstacle. La salut proporciona energia, l’energia, il·lusió, i etcètera. Sigueu feliços, molt feliços, que la vida és un regal, i a la fi, només queden els moments bons, encara que, bé, els que marquen són els dolents; hem d’oblidar-los, perquè aquesta vida va sense fre…