Justificació sobre la no-presentació a Història de la Corona d’Aragó
Comença juliol i comencen els resums. Entrem en agost i encara hi ha resums, tot i que també intente començar a estudiar. L’examen és el 2 de setembre. Dues pàgines en una setmana és el trist balanç. A l’endemà de l’aniversari, em torne a agafar. No puc, no m’entra. Nervis i la fotografia del iaio al fons. Tal vegada a algú li semble l’excusa més barata que mai s’ha inventat, però jo no pense així. Finalment, la decisió més dura de l’estiu: sense presentar-me a cap de les dues convocatòries, Història de la Corona d’Aragó per al pròxim curs. Abandó? Potser, però no podia, massa nerviós. A l’any que ve més, a pesar de la puntuació que ja havia acumulat i per voler donar massa de mi mateix. A voltes l’ambició t’enfosqueix la vista; és quan es passa a l’obsessió. De tot s’aprén.
Sé que no és massa interessant, el que acabe de narrar. També sé que m’ho podria haver guardat per a mi. Però no, necessitava escriure-ho i contar-ho. Necessitava, en certa manera, justificar-me la meua decisió, justificar-me davant de mi mateix. Parlar amb mi. Ho he fet, i no m’arrepentisc de com he actuat. A gener, tornarem a començar Història de la Corona d’Aragó i, aleshores, sí que m’ho deixaré tot amb l’assignatura, amb tots els ets i els uts.
Ara, tanmateix, me’n vaig a acabar de preparar unes cosetes, que hui és el seu aniversari. Bona vesprada a tothom i totdon!
Mai et caldrà cap justificació, tots sabem la importància que li dones als nostres estudis, però també sabem que li’n dones més a la família que a res en el món, i això et fa ser una gran persona.
I per no obsessionar-se massa, enguany quan anem de cervesetes vindràs de l’orella!
Ale, a tirar avant i a començar un nou curs amb les mateixes il·lusions!
Salut!