Blocs de VilaWeb

Bona
nit! No sé qui sóc, m’envia no sé qui, que isca una de les tres, que l’espere
no sé on, i diga-li a eixe que li ha dit que, quan el mort enterre el viu, serà
el que eixe home diu. (Popular
– Pep Gimeno “Botifarra”)

Bona nit a totes i tots!

Com que vivim en una societat on si dius que menges pomes
eres de dretes i si dius que menges taronges eres d’esquerres –i viceversa–,
evitaré tocar assumptes susceptiblement polítics. Així, doncs, i com que tampoc
sé fer un discurs (mai n’he fet, ni de judicials, ni d’inaugurals, ni de
polítics, ni d’esportius, ni de cap etcètera) vos contaré un conte.

Per entendre aquesta narració vos heu d’imaginar que
esteu en la comparsa dels “Bohemios” de l’Olleria i que un xic jove, que parla
una mica ràpid, cosa que fa que s’entrebanque i que faça alguna que altra
botitja, vos l’està explicant. Aquest xic jove, que parla una mica ràpid, no és
amant de portar vestits amb corbata, però, clar, hui és un dia important i s’ha
hagut de mudar per a l’ocasió.

El xic jove recorda la primera vegada que els pares li
van comentar que volien fer el 25é aniversari del dia de la seua boda. Sent
estrictes, ho haurien d’haver fet el 4 d’octubre, amb la qual cosa haurien
guanyat una certa frescoreta en l’ambient, i el xic que parla una mica ràpid i
que és poc amant dels vestits amb corbata no haguera sofrit tanta calor. Ara
bé, també comprén que no hi ha millor data perquè gairebé tots els convidats
puguen anar-hi que un 23 de juliol.

Aleshores, el primer que pensa és que haurà de llegir alguna
coseta, no massa llarga perquè la gent no s’adorma, i s’imagina veient el
rellotge i sabent que juga contra el temps. A més, ja ha visualitzat algun
badall fugisser. I no li arriben idees. I segueixen sense arribar-li idees. I,
encara que hi pensa, no li arriben idees. Fins que un diumenge –després de
mesos de furtar-li hores al son i reflexionar sobre què o com ho farà–, un
d’eixos diumenges d’estiu que passa assegut al sofà, on un ou se li deslliga
dels calçotets i li toca fer alguna maniobra estranya perquè es torne a posar
al lloc, decideix veure la pel·lícula d’El
Padrí. Casualment, ell també serà el padrí dels seus pares. En el film,
Marlon Brandom diu allò de “la família” i ell pensa que serà bon tema per a
parlar-hi. Potser, una mica tòpic i típic en un esdeveniment així, però bon
tema. I com a tal, i per evitar que els assistents tanquen les parpelles de
l’avorriment, prepararà una veu semblant a la del capità moro d’Alcoi, ajuntarà
els dits fent el símbol prototípic que tota persona no italiana fa dels
italians i exclamarà allò de “la família”.

La família, en un sentit estricte, serien les relacions
de parentesc que existeixen entre els diferents membres que la componen. El xic
que parla una mica ràpid i és poc amant dels vestits amb corbata sempre ha
escoltat que hi ha dos tipus de família: la que no elegim, és a dir, pares,
germans, cosins, iaios, tios i etcètera; i la que elegim: amigues, amics,
parelles, enemics. Sí, els enemics també són de la nostra família. De vegades,
fins i tot, podem arribar a trobar-los a faltar. Poca broma.

Assegut en el sofà col·locant-se l’ou com toca, comença a
pensar en aquest vincle familiar que ha escrit. I, després de molts minuts de
reflexió, i d’alguna llagrimeta fugaç, afirma rotundament que sí, que ha tingut
molta sort tant en la família que no ha pogut elegir com amb la que ha pogut
triar. Sap que tant els cosins –ell no té germans, però com si ho foren–, com
els tios, s’han portat sempre, parlant ras i clar, de puta mare, com uns segons
pares, com unes persones capaces de donar-ho tot pel nebot. Però, també,
agafant fotografies mira les amigues i els amics. “Recorda-te’n, d’esmentar les
meues amigues, que sempre han estat al meu costat en els bons i els mals
moments!” “Sí, mama, no patisques que això també eixirà en el discurs”. I ho
escriu: de primera mà, el xic que parla una mica ràpid i és poc amant dels
vestits amb corbata coneix les amistats dels pares. De primera mà, recorda les
vesprades de diumenge, quan venien a veure la mare perquè ella no podia eixir
de casa a causa de les obligacions que hi tenia. De primera mà, li ve a la ment
les visites quan el pare o la mare han estat malalts. I no han sigut poques! De
primera mà, recorda aquells dies al tanatori, quan cosines i cosins, i amigues
i amics per igual evitaren que la família Cano Mateu s’enfonsara. Sí,
indubtablement, els pares han tingut moltíssima sort amb la família –tant
parents com amics– que l’atzar els ha donat i que han elegit. Ara, com que és
una mica multieuropeu, amb una veu francesa que intentarà imitar la d’Édith
Piaf, cridarà: Chapeau!

Però, clar, no es queda ací. I, després de parlar de les
amistats dels pares, no pot obviar les seues amistats. Unes amistats que no es
queden enrere respecte els majors, unes amistats que tenen nom i cognom, unes
amistats que l’han animat en els dos dies més tristos de la seua vida, i que li
han fet costat. Uns amics que l’aguanten, uns amics que el coneixen
perfectament, uns amics que li riuen els acudits tan roïns per a veure si així,
per fi, el xic que parla una mica ràpid calla algun dia i para de dir tonteries. Uns amics que, per rigorós
ordre alfabètic, s’anomenen Àlex, Andreu, Bernat, Carlos, Dani, David, Juanma,
Òscar, Quique i Sergi. Uns amics que no es poden canviar. Uns amics que no
canviaria. Uns amics que escolten i que deixen que confie amb ells. Uns amics
que saben –si no ho sabien, ara sí– que, com ells, el xic que parla una mica
ràpid també els farà costat quan toque o quan ho demanen. Uns amics que saben
que són els millors. Uns amics als quals, si l’elevat orgull masculí no ho
evitara, els diria que els estima. Uns amics amb qui s’ha criat, des de menut,
fent malifetes, jugant a futbol (encara que el xic que parla una mica ràpid i
és poc amant dels vestits amb corbata no destaca per la seua qualitat amb el
baló als peus. Bé, ni als peus ni a cap lloc), anant als pobles del voltant i
coneixent món, descobrint València, la nostra ciutat, discutint sobre açò o
allò altre, però rient, sobretot, rient moltíssim. Per això, i per molt més, si
no fóra perquè, teòricament, el discurs que llegirà el dia de l’aniversari de
boda dels pares ha de ser curt, i dels amics podria estar hores i hores contant
batalletes i escrivint paraules de lloança, acabarà aquest paràgraf omplint-se
la boca amb un senzill però intens “Redéu, que rebemparits esteu!”.

I ella? Una persona capaç de vindre d’Albacete a ací per
estar una hora i escaig abraçant-lo, aguantant la tristesa del xic que parla
una mica ràpid de perdre un iaio, fent de pilar en els pitjors moments,
traient-li un somriure quan sembla que el món vaja a caure-li damunt. Una
doneta amb la maduresa suficient per a prendre unes decisions amb cabet, per a
saber lluitar contra les adversitats, per a gelar els assumptes quan el cabreig
amb el món és monumental. Una xica amb sentit comú, que confia més en ell que
ell mateix, que, fins i tot, arrisca per ell les cartes que ell no s’atreveix a
jugar, que li va fer d’editora i, com a sorpresa, li va regalar el seu primer
llibre, un recull de les entrades que té en un bloc anomenat “El nét del tio
Pipo”, perquè seguira intentant-ho i intentant-ho fins que algun dia en
tinguera un de veritat. Una jove en
qui Venus i Eros s’encarnaren i li descobriren els primers batecs del cor,
aquelles papallones a la panxa de què la gent sol parlar, aquella mirada,
aquella canço “quan m’inventaves noms i jo m’emprenyava, quan em despertaves amb
carícies i et besava, coquetes amb mel, colpets de cassalla”. I aquell bes.
Cristina diuen que li diuen. I, com a tal, el protagonista del conte ho tecleja
per a llegir-ho el dia de la cerimònia. També, però, continua teclejant més i
més lletres, primer una “c”, després una “r”, una “i”, una “s”, una “e”, fins
que forma una oració que mai es cansa de dir-li: “Cris, et vull moltíssim!”.

Però mira el rellotge. “Caguentot”, pensa, “el que no
volia era avorrir el públic!”. I ja hi ha més de dues persones badallant segur.
No obstant això, sap que podria haver dit mil i una cosa més de les persones
que ha esmentat. Creu que serà millor demanar-los disculpes. No obstant això,
encara li queden quatre persones per a parlar.

José i Pepi, Pepi i José. Dos subjectes, un sentiment.
Quatre mans, una passió. Dos cors, un amor. Els vertaders protagonistes del
dia. Uns protagonistes valents, lluitadors, combatents contra els obstacles que
la puta vida els ha deparat. Una valenciana i un andalús, els millors home i
dona que ha conegut el xic que parla una mica ràpid. Ara bé, potser penseu que,
com que són els pares, ell ha de parlar-ne bé. “Però és que és veritat!”,
exclama. O no? Pepi la de Consum –o era Coseco?– amiga de les seues amigues, i
el jove s’atreviria a dir que, fins i tot, de les seues enemigues. Patidora com
ella soles, es calfa el cap per intentar fer el bé allà on va. I sempre l’ha
coneguda somrient. Quan ella se’n ve avall, és, no sap com comparar-ho, com si
el jove fóra el sostre d’una casa i una columna s’enderrocara. Fins en els mals
moments trau les seues armes més devastadores: l’humor, l’afecte, l’alegria. I,
ausâes que ha patit en aquesta vida!
Als tres mesets, li diagnostiquen la poliomielitis i, eternament, haurà d’anar
lligada a les crosses. Però què vos penseu, que anava a viure diferent? No, vos
equivoqueu, i el xic que parla una mica ràpid trau pit per ser fill de qui és.
Una dona diferent, única; una dona supervivent de les desgràcies que l’atzar li
ha anat preparant. Ep, però no tot han sigut cares llargues. Fa uns 32 anys, en
una discoteca, coneix un andalús que la captiva. José l’anomenen. Un home amb
bigot i cabell llarg que l’atraurà i que li demostrarà tot el seu amor amb el
pas del temps. Tant li donava que els pares d’ella no l’acceptaren per ser estranger; tant li donava a ella que les
males llengües li xiuxiuejaren que la deixaria per estar com està i se
n’aniria. Un jove que va vindre sense gairebé res i que ja ha construït un
imperi familiar. Una dona que l’estima infinitament, com ell a ella, i un fill
que l’idolatra, que l’admira, que li agradaria heretar, com a mínim, la meitat
de la seua forma de ser com a persona. Un home també lluitador, que se n’anà
del seu Jaén natal per a buscar treball, i ja el veieu, es conserva com el
primer dia. Bé, més cabut si cap, però com el primer dia.

El xic que parla una mica ràpid reconeix que té els pares
més treballadors del món i que sempre li han buscat el bé costara el que
costara. Que mai li ha faltat res de res. Que li han sabut transmetre els seus
valors d’afecte, treball i esforç. Que l’han sabut adreçar quan tocava. Que,
com l’arbre que quan és una llavor necessita de les atencions del llaurador,
ells l’han regat amb carícies, amb amor i estima, i han viscut per a ell. Que,
gràcies a ells, ara pot estudiar la carrera que li agrada. Que, gràcies al seu
sacrifici, ara viu com voldria, sense ometre’n res ni afegir-hi res. Que els
vol moltíssim i que, tot i que ho donaria tot per ells, mai tindria prou per
agrair-los tot el que li han donat: la vida. Per això, mai es cansara de
dir-los que moltes gràcies per haver-lo parit, per ser els millors
confidencialistes, per cada consell i cada història, per cada bona paraula i
cada mot, per fer més planer i més fàcil aquest camí vital. En definitiva,
moltes gràcies per ser ells, la qual cosa ho implica tot: la seua personalitat,
la seua forma de ser, el seu amor cap al fill i la satisfacció i l’orgull que
té ell dels seus pares.

I un últim recordatori. Hui, segons els càlculs que ha
fet el xic que parla una mica ràpid, en seran uns 74 o 75. Però no hi estaran
tots els que desitjaria. Dues cadires quedaran sense convidats. Dues cadires
que ha volgut i voldrà moltíssim. Dues cadires per les quals donaria el que
fóra perquè tornaren a estar ocupades. Dues cadires, una amb olor a caliquenyo
i un somriure de pillo cridant
“Mecaguendéu, que no acabaràs ja de xarrar!” i una altra, també somrient i
gairebé plorant de l’emoció de veure el nét tan mudat i llegint aquestes
paraules per a ells. Perquè ells sí que han sigut uns segons pares. Perquè
ells, junt als pares, li han ensenyat tots els valors que no s’aprenen a les
escoles. Per cada berenar que ha compartit amb la iaia, amb orxata i fartons, i
per cada passeig i cada historieta del iaio, sempre formidables i magnífiques.
Recorda, el xic que parla una mica ràpid, quan de menut quasi cau al bancal de
baix en el Ford del iaio. Seria el primer secret entre els dos, el primer de
tants. Bé, ja de majoret tots ho sabrien, però sempre alegra veure que hi ha
alguna cosa que només tu i el teu iaio sabeu. Un setciències, com l’anomenava
quan era xicotet. Cada vegada que el protagonista parlava i ell li deia que
tenia raó, se li omplia el cos. Aquell somriure, aquella sorna, aquella
saviesa. O aquella amargor de veure la dona i la filla malaltes i, així i tot,
seguir vivint, seguir lluitant, amb coratge i alegria, seguir avançant.

I d’ella, què hi ha? Quan el malparit del destí encara no
ho havia volgut pagar amb ella, era la dona més bonica de València. Fins i tot,
malalta, no havia perdut la seua bellesa. Casualitats de la vida, l’atzar
volgué que, la dona que fera caminar la seua filla, se n’anara del món sense
poder caminar. Però també ha sigut una lluitadora, una combatent capaç de
burlar-se de la mala sort, de la desgràcia perpètua que l’ha acompanyada. Va
ser la primera que va començar a fer vacances al Paradís, esperant l’home que
sempre l’ha estimada, fins que hi anà i es tornaren a veure. Allí tornaren a
passejar per l’Alameda, per la plaça Loreto; tornaren a ballar aquell pasdoble
agarrats; tornaren a abraçar-se, a gaudir de l’amor. Mentre ací, no hi ha dia
que passe que no els recorden, que no se’ls facen presents.

El protagonista sent una gran nostàlgia, però també una
immensa alegria, cada volta que parla de Pepe i de Pepica. Baixen d’allà dalt,
xarren amb ell, l’aconsellen i, sobretot, el guien quan creu que ha perdut la
senda correcta. A més, sempre que pot no perd l’oportunitat de fer-los un
homenatge, siga com siga i per xicotet que siga. Si estigueren a l’aire lliure
exclamaria, deixant-s’hi la veu, que és el xiquet més feliç per haver-los
conegut i, com no, per ser el nét de Pepica la Patamana i el nét del tio Pipo.

I torna a mirar el rellotge. “Hòstia, si hi haurà qui ja
estarà dormint i tot, i encara no hem començat a sopar!”, es confessa a ell
mateix. Per això, i per a finalitzar amb aquest conte d’una manera asseada i
mudadora, farà tres coses.

La primera, i ací sí que farà un poc de demagògia, voldrà
destacar que aquest 25é aniversari de boda és una reivindicació per a callar
boques: a aquells que malparlaven dient que aquesta parella no duraria massa
temps, que ell la deixaria, que ell l’abandonaria per estar com està, que
n’aprenguen!, que ja són 25 anys de casats i cada dia volent-se més. El temps
ha demostrat que no sols s’estimen, que no sols no poden viure l’un sense
l’altre, sinó que són un únic ésser, que els dos caminen junts,
complementant-se. Que si un dels dos cau, l’altre l’alça. Que si un està
seriós, l’altre l’anima. Que si un s’enganya de camí, l’altre el torna a guiar.
En definitiva, que han passat de ser “ell” i “ella” a un “nosaltres”. I 25 anys
no es compleixen tots els dies!

La segona, serà agrair de nou a tots els presents,
amigues i amics, cosines i cosins, ties i tios, nebodes i nebots, la vostra
presència ací. El xic que parla una mica ràpid i és poc amant dels vestits amb
corbata va teclejant bastant de pressa perquè sap que la gent desitjaria ara
mateix tindre un coixinet i pegar una becadeta, que espera que s’ho passen
d’allò més bé durant aquesta vetlada, que s’ho mengen tot o, si no, no es faran
fadrins.

I tercera, vos demanarà que feu una senzilla operació
matemàtica: José més Pepi van engendrar el xic que parla una mica ràpid,
però a aquest resultat cal sumar-li una xicoteta part de tots els que esteu ací
escoltant-lo i endormiscant-vos. “Gireu-vos”, vos cridarà, “i mireu tota la
família que som, perquè gràcies a tots vosaltres, hui sóc alguna cosa més que
un tros de carn amb cames, braços, cabell, boca, nas i ulls. Hui sóc un poc més
persona”.

I ja per a concloure, el xic que parla una mica ràpid vos
desitjarà que tingueu sort, que malgrat la boira cal caminar, com a mínim, durant 25 anys més. I que, com canta Paco Muñoz:

La
mar promet estar quieta

les
ones aplaudiran

i
hui a la Mediterrània

serà
nit de festa gran.