No sé sobre què escriure
Però tampoc és que hi pose molt d’ímpetu per tal d’escriure sobre un fet o un altre. Per exemple, podria dir que ahir dimecres, a classe, vam debatre sobre els tipus d’indumentària que porta la societat, que ens etiqueta en diferents classes socials. Hi ha gent que no es pot permetre un tipus de roba i, així i tot, se la compra. Després, passa fam. Ser fanfarró hui en dia està perseguit socialment. M’explique: sigues fanfarró i la gent en parlarà. Encara que, què més dóna? Si a la multitud li pega per (mal)parlar igualment. Però bé, tampoc era res important.
D’altra banda, podria esmentar, i seguint amb les samarretes, una xicoteta i sana discussió que vaig tenir l’altre dia sobre el lema: “Utilitza el català!”. Hi ha dos tipus de persones que vestirien aquesta camiseta: aquelles que van de progre i aquelles que ho veuen reivindicativament. La diferència, a primera vista, no és aparent. En canvi, si hi furgàrem i les escoltàrem parlar, ho comprendríem tot. Quan? En l’instant en què tots els planetes es posaren en línia recta i una persona se’ns adreçara en castellà. “Por favor, ¿para ir a la calle X?” “Sí, home! Tot recte, gires a l’esquerra i entraràs al carrer Y. A la segona cantonada, veuràs el carrer X”. La resposta de la persona progre seria instantàniament en l’idioma de Cervantes. I allò que reblaria el clau ja seria quan dos que van amb eixes camisetes parlaren entre ells en castellà. Per favor, no passem de lemes reivindicatius a símbols sense substància. La imatge del ‘Che’ Guevara ja serveix com a marca internacional de moda. Trist.
Aquesta picabaralla agradable verbal va passar, per extensió, a motius polítics. Feia anys i panys que no discutia d’eixa manera sobre política i, en la nostra defensa, he de dir que estem bastant vius. Parlàrem sobre el perill dels nacionalismes cap a l’Estat; vull dir, aquell que els fa més por, si el català o el basc. Aclarírem, com no sé on ho vaig llegir -ací, a Vilaweb, o pel Racó Català-, que el català, en ser democràtic i aprovat pel poble, pot esglaiar més els governants espanyolistes que el basc, que es basa en una lluita armada. Però el que deia abans, una simple anèdcota.
Què més podria narrar? Ah, sí! Que últimament ens ronda pel cap a un grup de companys fer una mena de pamflets socioculturals per tal de despertar consciències adormides. Idees? Bé, tampoc és que ens vagen xorrant per tots els costats, però sembla que una base tenim. Només cal, com en tot, motivar-nos i treballar.
I continue sense saber ben bé sobre què escriure. Segur, segur, segur que li done al botonet de “Publicar”, vaig a esmorçar i quan torne tot em ve al cap i dic, “Ara? Caguensós! Bo, a la nit ho contaré”. Sí, quasi sempre passa una cosa similar i modifique l’entrada afegint qualsevol vocal o consonant que hi faltava. Però hui no. No sé sobre què escriure, però si se m’acut algun pensament, la nit ho escriurà. Bé, i jo.