llegir-escriure

Blog a dos teclats. Per la república de les lletres, Boris Wernof. Pel geni de la llengua, Xavier Manuel.

Publicat el 2 de maig de 2014

‘Tretze tristos tràngols’, d’Albert Sánchez Piñol

Tretze contes que gairebé qualificaria de canònics. La majoria es tanquen amb una frase que et fa reinterpretar el que has llegit, sovint amb un somriure i algunes vegades amb una riallada. No vaig poder evitar riure com un imbècil al tren quan vaig llegir les últimes tres paraules (sí, tres paraules) de La solidaritat que va venir de les estrelles; i és que al meu equipatge hi porto moltes xerrades sobre la unitat de l’esquerra independentista. Dit això, els estirabots finals ens podrien fer classificar el llibre com una obra d’humor. Em sembla que ens equivocaríem.

Foto: lletra.uoc.edu 

El to és més net i més clar que el de Serés que vaig comentar fa uns quants divendres, per comparar-lo amb un col·lega contemporani. Les històries, però, també amaguen al darrere reflexions prou amargues i àcides: la dels homes que queien de la Lluna sobre la immigració/explotació/autoodi, o la de l’espantaocells sobre la por/amistat… La reflexió hi és, però en Sánchez Piñol no la fa explícita.

“El meu germà va riure, del iaio i de la seva idea senil de contractar selenites. Era una falta de respecte al iaio i el meu germà també va rebre. (Això em va fer molt feliç.) Però, encara que sembli mentida, unes quantes setmanes després els nostres camps esvan omplir de colles d’homes de la Lluna. No era una idea tan nova com sembla. Altres masies ja ho feien. Suposo que al meu pare li havia costat decidir-s’hi perquè no podia veure ni la gent de ciutat (deia que es pixaven als pins com els gossos a les cantonades), així que és fàcil imaginar quines idees tenia sobre els homes de la Lluna. Però ben miratera inevitable. I va resultar una idea magnífica. Els homes de la Lluna pencaven el doble que els jornalers humans i cobraven la meitat. Va ser la collita més rendible en molts anys. En un tres i no res vam passar de la ruïna a la prosperitat. Jo mai havia vist el meu pare tan content. Fins i tot ballava fandangos al menjador, fent parella amb el pal del’escombra, i si no agafava la iaia era per por de trencar-li els ossos com si fossin de vidre. 

                                                                           Quan queien homes de la Lluna

Torno enrere per fer constar que el conte El rei de reis, i les dues ciutats és anotat com el conte que el corb va explicar a l’espantaocells. És un encert, perquè té el to d’un conte clàssic, potser de les Mil i una nits, o potser Borges… 

Diria que aquests contes tenen una mica del millor del Sánchez Piñol de La pell freda i Victus; el fantàstic i la realitat.

 



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Construint la República de les Lletres per xaviermanuel | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent