La primera reflexió a fer és, temo, relativa al pas del temps, i a l’impacte d’aquest. Vaig estrenar-me en política europarlamentària el 2004. Llavors tenia 33 anys i cabell, i no tenia fills. Deixaré aquesta activitat el 2014, amb 43 anys, una filla i un fill, i sense cabell. M’afanyo a dir que no pretenc establir cap relació entre una cosa i l’altra (ser pare i que l’àtic s’hagi buidat). Són, simplement, dos fets d’una realitat amb la qual convisc amb tanta normalitat i dignitat com puc. Com real és, també, el fet que abans d’aventurar-me a les tempestuoses aigües de la política europarlamentària tenia una vida acadèmica, investigadora, docent, com a escriptor d’assaigs, activista, internacionalista,… En altres paraules, que no sempre he fet de diputat.
Tot plegat és fàcil de comprovar donant un cop d’ull a les preguntes parlamentàries que he presentat a la Comissió i al Consell (413 durant període 2004-09 i 857, de moment, durant el període 2009-14), les resolucions que he signat, defensat i promogut (227 durant el període 2004-09 i 359, de moment, durant el període 2009-14), o fins i tot les intervencions en plenària, les quals, a diferència de les que fem en comissió parlamentària, sí que queden registrades (164 durant el període 2004-09 i 1715, incloent també les explicacions de vot, de moment, durant el període 2009-14).
La informació relativa a tota l’activitat parlamentària, per altra banda, es pot consultar a través de diverses vies com ara la meva pàgina oficial al PE, el rànking MEP o VoteWatch.
Fins aquí, insisteixo, la realitat. La qüestió és, però, que quan m’interesso per quina és la percepció que es té de tota aquesta activitat, fins i tot per part de gent políticament afí (del partit, vaja), constato una inquietant varietat de respostes: hi ha desde qui lògicament està perfectament al cas de tot aquest volum de feina (aquests són pocs), fins a qui es queda amb un aspecte concret, un tema, una intervenció, un error, una polèmica (aquests darrers són força més nombrosos, per no dir, directament, la majoria).
Una qüestió, tanmateix, destaca per sobre de la resta de manera certament aclaparadora: té a veure amb les iniciatives (preguntes, esmenes, cartes, interpel.lacions o intervencions diverses) que sol, o conjuntament amb d’altres companys i companyes del Parlament d’altres formacions polítiques, he fet en relació als drets nacionals i lingüístics de Catalunya. El fet significatiu és que, en termes comparatius, aquest tipus d’accions no arriben, acumulades, al 4% de tota la meva activitat (la quantificada).
Per altra banda, i sense pretendre concedir cap valor científic a la dada, certifico que un comentari al meu Bloc, al Twitter o al Facebook relatiu a una d’aquestes iniciatives (drets nacionals o lingüístics, consulta,…) mereix desenes, fins i tot centenars, de retuits, ‘m’agrada’ o comentaris, i fins i tot, alguns, milers de lectures, mentre que tota la resta passa pràcticament desapercebuda. Què passa amb el 96% restant? No news, good news, es podria pensar. En aquest cas, però, la fórmula no em reconforta. Sens dubte una part de la responsabilitat per no haver aconseguit donar més visibilitat a tot un seguit d’accions que també considero importants és meva (vaja, que no ho he sabut fer millor). Una altra part, però, crec que simplement és un reflex del moment actual.
Primer de tot vull dir-te que et veig entre els polítics (pocs) creïbles. Per això destaques; voldria que fos el que fessin tots els qui han acceptat una representació: treballar fins el darrer dia en la tasca encomanada.
Segon, el meu reconeixement perquè has actuat obeint la teva consciència i bon criteri; militant però respònsablement, sense submissió al partit.
Finalment, el meu reconeixement perquè retirant-te al cap de 10 anys, demostres respecte pels electors i et respectes a tu mateix i als teus.
Tinc una proposta per fer-te; tens el meu correu.
Cordialment, Anton
No he escrit cap comentari a cap dels teus escrits, si bé n’he llegit molts… Penso que tens molta raó: el 4 amaga el 96 i, suposo que això et deu deixar amb un cert “malestar”. Fas una bona diagnosi pel que dius de la importància del 4 en aquests moments; certament, el dia que tinguem resolt el “Tema” podrem recuperar la normalitat del debat de les idees. De totes maneres, enhorabona pel 100 % de feina que has fet (o més) El país necessita gent senzilla i honesta, amb les idees clares com tu. Gràcies per TOTA la feina que fas i has fet.
A reveure!
Joan
Gràcies, i bon camí.
Atentament
Molta sort i …… esperem poder comptar amb tú en aquest futur.
Moltes gracies per representar.nos i defensar.nos
Albert Gàmiz