500 milions
L’escena té lloc a Cuenca. Un matrimoni que velleja ens demana si aquell carrer també porta a lloc. Parlen un castellà ben espanyol. […]
Contestem, educadament i en castellà, i quan ja ens separem i repreníem les converses amb naturalitat l’home es tomba i pregunta: "Són catalanes, no?" I nosaltres que sí, és clar. És que ha reconegut l’accent. I explica ?sempre en un to com qui diu afable? que és valencià, i que el que parlem nosaltres i el que parlen ells és prou semblant, i que és bonic parlar-ho a casa, i que a ell li agrada tant fer servir el castellà, que és una sort perquè el parlen cinc-cents milions, i se li omple la boca.
I diu encara més coses que ara deso a la memòria. I nosaltres anem fent per anar-nos-en, que l’afabilitat no es torcés. Però quan aboca i repeteix allò dels cinc-cents milions ?ho repeteix més d’una vegada, bé que durant aquesta estona la xifra almenys no creix? no ho puc evitar:
?Sí, són tants que no mos necessiten ?faig, també afable, també somrient, en el meu valencià del nord. I fem camí.
Més tard coincidirem en un altre indret de Cuenca. I saludarà, afable una vegada més, però ara en el seu català del sud…