Sóc federalista
La veritat és que desconcerta i cansa una mica aquesta reivindicació en un cert sentit altiva del concepte de federalisme que sentim dia sí dia també, i com més va amb més freqüència, de boca de dirigents dels partits socialistes, una mica el d’allà, sobretot el d’aquí. I cansa i desconcerta i dic que és altiva perquè l’empren com si se’n pogués donar per descomptat el sentit, és a dir, el significat que té i el que ells li donen.
I crec que si una cosa no es pot fer és justament aquesta, donar per descomptat què és i com es vol entendre el federalisme. Entre altres coses perquè, si fessin l’esforç de preguntar-s’ho i explicar-lo, i tinguessin l’honestedat de respectar-ne el sentit en comptes de buidar-lo de significat per fer tombarelles nominalistes, i així i tot encara el defensessin, es trobarien amb la sorpresa que no estan sols, i que som una immensa majoria els independentistes que abracem el concepte i la seva aplicació amb entusiasme i convicció. M’explico.
Jo sóc català. I aspiro que el meu país pugui decidir lliurement, i des de la majoria d’edat política, el seu futur. Entenc que aquest reconeixement de la pròpia sobirania (que no deixa de ser la conseqüència lògica, històrica i inevitable del clam que ha encapçalat tantes vegades i des de fa tantes dècades i sense gaires discussions, que jo recordi, les reivindicacions catalanistes, des de les més suaus fins a les més radicals, a saber: som una nació), el reconeixement si més no de la possibilitat d’exercir la sobirania, queda fora de discussió per a qualsevol demòcrata desacomplexat. I per a qualsevol federalista que hagi consultat el diccionari. I confio que participant d’aquest exercici, el del dret d’autodeterminació, una majoria folgada dels meus conciutadans apostaran, com jo mateix, per la independència del nostre país. Que vol dir tenir la valentia de jugar amb cartes pròpies en el taulell de les interdependències d’avui.
Jo sóc català, deia. Català de Catalunya. I em sento a casa també quan sóc en un país germà com ho són el País Valencià o les Illes. És a dir, sento com una realitat viscuda, d’una manera natural i ben poc problemàtica, la unitat dels països catalans. I és quan ho constato que la meva ànima alça la veu i diu sí, sóc federalista. Perquè espero que un dia els ciutadans del País Valencià i de les Illes, els ciutadans de totes les terres que compartim història, llengua, cultura i sentiments de pertinença, un dia ells també, com ben aviat nosaltres, podran decidir sobre el seu futur. I aspiro que també ells vulguin ser independents.
I que ho siguin efectivament perquè, acte seguit, en un exercici inqüestionable de sobirania, tots els ciutadans dels països catalans puguem decidir i decidim federar-nos lliurement en els Països Catalans. Doncs, sí, sóc federalista. O no és això, el federalisme?