Coses a dir

Continuant amb l’informe Bofill, arriba el capítol de les conclusions i les recomanacions…



Conclusions de l’informe (8. Conclusions i recomanacions):

Quin és el diagnòstic que aquest estudi fa
del professorat de Catalunya? Tot i que és difícil de resumir la complexitat de
la situació, hi ha quatre aspectes que sobresurten:

• · una
  definició i configuració de la professió, tant del sector públic com
  indirectament del concertat, que veu encara d’una concepció tradicional de la
  funció pública de l’ensenyament, la qual alguns qualificarien d’ancorada en el
  passat; (és normal, suposo, el sistema educatiu ha canviat molt en pocs anys i adaptar-se als canvis moltes vegades no és fàcil).
  

• ·
  una
  situació material dels docents que, en molts sentits, se situa a la banda alta
  a escala internacional, tot i que no tant a escala espanyola, i que és millor a
  la secundària que no pas a la primària, i a la pública que no pas a la
  concertada; (Espanya sí que està situada a la banda alta a nivell internacional, però Catalunya en totes les comparatives està per sota, si l’estudi és del professorat català hauria de tenir-ho en compte).

  ·
  un
  nivell de satisfacció marcat per una valoració indiferent, que demostra un
  certa inèrcia i, al mateix temps, una manca d’il·lusió d’una part significativa
  del professorat; i, finalment,

  · una manca de vinculació entre les polítiques sobre la professió i les necessitats i
  els resultats del sistema educatiu del país.

En atenció a les conclusions presentades, l’objectiu d’aquestes
recomanacions és doble:

• la renovació del
  concepte de docent com a professional d’un servei públic, independentment
  del sector en què treballi, i
• el disseny d’una
  carrera professional que incorpori els elements adients per tal de fer-la
  atractiva per als perfils de persones més apropiats per a exercir com a
  docents.

Les
recomanacions es presenten al voltant de cinc eixos:

• 1. Repensar la selecció.
  2. Reformar la formació inicial.
  3. Canviar el model predominant en la
     formació permanent.
  4. Introduir nous mecanismes de
     contractació docent.
  5. Oferir una carrera amb incentius
     basats en la qualitat del servei.

Són les conclusions i recomanacions de l’informe (que ja he dit abans que, pel meu gust, barreja dades i fa explicacions poc clares), amb les què puc estar més o menys d’acord.

Tornant als diaris, una dada que em fa ballar el cap és la captació de les hores que passem dins a l’aula: segons l’estudi 18, 16 de facto a la pública i entre 17 a 24 a la privada. No sé d’on han tret aquestes dades, si és que s’han dedicat a preguntar l’horari al professorat i han fet la mitjana, però a la pública són 18 hores lectives (de classe) i sis de permanència (que poden ser reunions, guàrdies, etc.), si no és que tens alguna reducció per càrrec, i a la privada són unes 25 hores lectives (de classe), i unes cinc de permanència (si no vaig errada). L’horari complert, tant a l’una com a l’altra, és de 37,5 hores setmanals, de els quals una part és obligada al centre (les 24 a la pública i les 30 a la privada) i la resta són preparació de classes, correccions, cursos d’ampliació, de perfeccionament, etc.

Aquest matí al "Defensor de l’oient", he sentit un professor que explicava que quan a ell els seus amics li diuen que viu molt bé (per les vacances, etc.), ell sempre diu que sí i immediatament els convida (qualsevol que tingui una llicenciatura pot ser-ho), a fer de professors si és que hi troben tantes avantatges. La resposta sempre és el silenci… M’hi he sentit molt identificada, perquè sospito que les preguntes i les respostes van totes pel mateix camí, s’envegen les vacances, però no se’n volen fer càrrec dels nens, sospiten que els hi faltarà paciència.

Com a totes les feines hi ha avantatges i hi ha inconvenients, puc dir, però que a mi m’agrada la meua feina i no em queixo (estic amb el grup d’optimistes), sempre t’agradaria que les coses fossin millors, òbviament, perquè a tothom ens agrada millorar, però de les feines que he fet aquesta, sens dubte, és la que més m’agrada.