El cavaller enamorat
Això és una història que conten, com totes les històries si no és vera potser és ben trobada.
Diuen que el Burgmestre de Pimburg, despres d’haver eliminat els rats del poble amb l’ajuda de Walter Romberg, el flautista, va caure en un profund abatiment, i malenconiós va marxar de la conca del Wesser. Ell era un home fet i dret que havia assolit fama i honors, però no n’estava satisfet. Un corc li rossegava l’ànima i el pensament.
Quan s’esgota el fons de gloria i les victòries heroiques, la solitud fa companyia a les hores lentes, i el cor batega amb la monotonia del ritme de supervivència, sense entretallar-se amb l’alè de la emoció sobtada. Els anys i les ferides que no es veuen ni es cusen resten entreobertes i palpiten amb un dolor suau, que al mateix temps és delícia i brasa que crema somorta dins l’esperit que pateix.
Ritter, el Burgmestre, després dels fets de la plaça, i pacificat el poble marxà pel camí ral a lloms d’una euga caminadora, cap al sud, amb una feixuga càrrega invisible dins seu i deixà penjats de l’última pedra de terme els oripells i la vara de comanament per ser en endavant només un cavaller cercador de l’amor.
A la gloriosa insurrecció popular, amb xocs entra la gent i la milícia del Ferrer, contra la passivitat del regidors i l’avarícia dels burgesos, Hans el narrador, no esmenta Führunda, la forastera acabada d’arribar a Pimburg. I en acabar ningú es recorda d’ella, però hi era com rodamón d’una via inacabable de passos encaminats a trobar un cavaller enamorat que la fes princesa dels somnis i senyora del cor. El seu pelegrinatge l’encaminà també cap al sud, caminant llegües i respirant sentors de romaní i espígol que li estovaven el pit i li afluixaven la faixa de l’enyorament que li estrenyia.
Ritter el burgmestre, ara cavaller del cor amatent, va cavalcar fins fer-se fosc, i parà a fer nit al peu d’una alsina surera. A l’interior d’un tros d’escorça esculpí amb el ganivet un cor i una sageta i ho posa a terra amb la punta assenyalant la direcció en que caminaria l’endemà.
Führunda, la xiqueta valerósa que anava a peu i carregada, dormí sota una alsina, deu llegües mes enllà i l’endemà reprengué la marxa, passant por on havia descansat el cavaller i descobrí la seva existència en un cor abandonat en el camí i una sageta amb la direcció a seguir.
La següent nit el cavaller errant de solitud tornà a dibuixar el cor i la sageta que indicarien la direcció de l’endemà, i la forastera de totes les terres troba de nou l’escorça que li engrandí el cor.
Corregué tot el dia fins caure defallida a la nit, però no encalçà cap mes cor i cridà als quatre vents a l’hora del crepuscle un lament que escruixia, i arriba a oïdes del cavaller solitari.
Diuen que a partir d’aleshores cors i laments s’entrecreuaven cada nit sense adreça fixa i que s’enamoraren de l’espai i del temps, sense veure’s, sabent-se només de l’existència i abocant-se al balcó dels anhels, des d’on un paisatge esplendorós i inacabable es menja a mossos rodons, sense empatx i sense gana, com un brot de raïm madur i dolç.
I s’enamoraren, i es parlaven a crits de cor en el silenci i a xisclets en la llunyania, sense veure’s mai, i així eren feliços.
Un dia però, anant a buscar aigua per beure al riu, es trobaren a banda i banda en ribes oposades i es miraren sorpresos i angoixats per la fi del somni.
Uns diuen que ell va creuar el riu i ella va fugir, altres que fou ella qui nedà cap a ell, i males llengües afirmen que els esclataren les il·lusions com una magrana que madura i es panseix al cap de poc, amb el temps just de mastegar els grans saborosos, perquè tot allò que madura i es gaudeix és efímer, la fruita dolça s’amarga en un sospir, i diuen, gent estranya i poc confiable, que és mes prudent imaginar la florida i el fruit que tastar-lo.
La padrina que m’ho contà diu que ella, quan era jove i bonica, tingué un amant que l’amava i la cenyía amb un llaç lleuger d’aquells que tiben i solten, i quan trobà un amor que li peixia pa amb mel als llavis i li enllaçava garlandes al coll, la fruita madurà de sobte, dolça i breu, li esclata a la boca i es pansí.
I aquí acaba el conte tal com me l’han contat.