Quan el cor es trenca
Al mig del pit un muscle inquiet, un òrgan treballador que eixampla i encongeix la nostra vida al ritme del sospir i de l’ofec. El cor, que no te cap, ens transmet els sentiments del cap, que no te cor.
De vegades caldria que els impulsos elèctrics de les emocions rondessin pel cervell com en un laberint, cercant el centre i no pas la sortida, que fossin mes benignes, mes benèvols, i l’ona de xoc quedes amortida per una molla immensa en el camí de la medul·la i dels nervis, que la medul·la fos un camí ral, pedregós, i sense asfaltar, amb pujades rostes i replans per reposar, no pas una autovia. Que els nervis fossin corriols intricats, que tot anés mes poc a poc, que les tristeses fossin només tristes i caiguessin lentament com una fulla, com un paper a mig escriure que el vent aixeca de la taula, que hi hagués una segona oportunitat per escombrar les fulles seques i esperar nova brotada, que hom podes repensar el text i reescriure’l, encara que ja portes l’empremta de la trepitjada indeleble.
El corrent de l’emoció, del dolor immens fereix com un llamp, a voltes sense resquícia per l’esperança, i fueteja tan fort que esborra el futur i fa del present una agonia llarga que sempre re-comença.
Una notícia breu i poc referenciada, en un racó d’un diari gratuït que em caigué a les mans mentre volava a Madrid, em va impressionar mes que totes les desgràcies habituals juntes, explicades en titulars i a tota pàgina.
Ni tan sols se si la noticia era veritat del tot, a mitges o falsa, però això no te cap importància, perquè el peregrinatge de l’emoció de l’experiència vicària, va fluir per totes les portes dels porus, i marxà pels camins que van a la Roma eterna del ésser humà, d’aquest jo, s’estengué per la meva geotopografia i s’instal·là en l’atalaia dominant del pensament involuntari durant tot el dia.
Deia simplement que una parella de nacionalitat britànica s’havia llençat per un penya-segat, juntament amb el cadàver del seu fill de cinc anys, que acabava de morir.
Tan breu i tan poc documentada, la notícia despullada de tot judici i de tota anàlisi, de tota reflexió o comentari, esdevé imatge.
I les imatges, ni que siguin virtuals, ni que siguin ombres nomes de la cova de Plató, colpeixen mes que mil paraules.
una imatge terrible d’una situació límit. El paràgraf de l’emoció, el dolor que esborra el futur… no és literatura, és quelcom més…
he viscut un cas semblant. No, no es va tirar per un penya-segat, se’n va anar a dormir sabedora de aquest seria per sempre. Encara avui, no m’en ser avenir.
El cor que no te cap i ens transmet els sentiments del cap, que no te cor … és així.
I quan recordes voldríes que no hagués passat i et preguntes per què ha passat, de sobte, sense esperar-ho. Una caiguda, un cos caigut, uns individus que entren a casa responent a una trucada urgent de telèfon, com si fossin éssers d’un altre planeta.
Un petit alè de vida i els sentiments del cap que no te cor, i el cor que s’ha trencat.
La notícia impressiona i les imatges moltes vegades colpeixen molt i molt més.
Però …. cal mirar endavant.
Un apunt ple de sentiments i belles paraules.
Para ser feliz se ha de estar dispuesto a despojarse de todo…