Independència i moda.

Intentarem reflexionar sobre l’evolució dels percentatges en la pregunta dels baròmetres del CEO, «Vol que Catalunya esdevingui un Estat independent?». Els descensos últimament registrats poden ser producte de l’atzar, de dèficits metodològics, representar realment una tendència a la baixa de l’independentisme o producte d’un comportament oscil·latori, o una barreja d’aquests factors. Ara examinarem la hipòtesi d’un comportament oscil·latori. Dèiem que en el context de l’enquesta del CEO, la resposta a la pregunta havia de presentar un comportament oscil·latori. Els processos oscil·latoris solen aparèixer quan les decisions dels agents socials s’han de prendre en un context d’incertesa. I això és el cas respecte a aquesta pregunta.

Què és preferible pel subjecte; la independència o la dependència? No es pot demostrar amb tota certesa ni una cosa ni l’altra. Resulta, doncs, que aquestes posicions han de ser defensades en gran part, tal com ja ens suggeria Aristòtil, per mitjans fonamentalment retòrics. Segons Aristòtil, en la filosofia (ciència) i la dialèctica (diàleg amb normes) no compten, en principi, ni el caràcter d’aquell que raona ni el públic. En el discurs retòric, en canvi, el caràcter de l’orador, de l’agent emissor, la seva credibilitat moral, la seva prudència, és un element important de persuasió, a vegades decisiu. També esdevé fonamental el receptor del missatge, el subjecte que ha de ser persuadit. La pràctica retòrica exigeix el coneixement de com moure els ressorts psicològics d’un públic àmpli.

Suposem que en un moment determinat, la posició i l’argumentació indepe té una força d’atracció que exerceix un efecte dissuasori sobre aquells que en circumstàncies neutres més aviat s’inclinarien per la dependència o un afecte decantador sobre aquells que consideren que no hi ha manera de determinar la major o menor bondat de les dues posicions, indepe i unionista, i, per tant, que tot aquest segment de subjectes acaben inclinant-se per la independència. Ara bé, els unionistes afilaran les seves armes i produiran noves posicions i contra-arguments per neutralitzar els contrincants. A més, és molt probable que s’incorporin a l’àmbit independentista persones més dogmàtiques i poc formades amb arguments més simplistes que disminuiran la marca de distinció que podia tenir la posició independentista. Poc a poc la força d’atracció de l’unionisme augmentarà, entrarem en un procés invers i oscil·larem cap a un major predomini de l’unionisme. I després altre cop al revés. Donat un determinat nivell de convenciment de cada posició, hi haurà un bloc de ciutadans que oscil·laran. Quins són els màxims i els mínims d’aquestes oscil·lacions? Quin és el punt mig oscil·latori? En quin moment ens trobem? Quines previsions podem fer a partir d’aquí?

Primer de tot anem a obtenir la taula que conté, per cada baròmetre del CEO, tant el percentatge dels que volen com dels que no volen la independència i el percentatge de «tant o més espanyols que catalans».

Percentatges sobre total de la mostra

preguntes

espanyol

noVol_I

SiVol_I

Baròmetres

1a. 2014

45,55

42,1

49,8

2a. 2014

49,37

42,7

49,57

1a. 2015

51,36

48,01

44,15

2a. 2015

52,59

49,97

42,92

3a. 2015

46,15

42,75

51,4

1a. 2016

49,6

45,53

45,27

2a.2016

52,4

42,4

47,67

3a.2016

54,4

45,13

44,93

1a.2017

53

48,53

44,27

2a. 2017

55,27

49,4

41,07

Mitjana

50,969

45,652

46,105

Heus aquí el gràfic:

Només d’una manera aproximada, en un primer examen de la taula, resulta que les oscil·lacions, tindrien una longitud d’ona, separació temporal existent entre dos punts l’estat dels quals és idèntic, de 24 mesos, dos anys, i una amplada d’oscil·lació de cresta a cresta de 9 punts. En la data de l’últim baròmetre, juny 2017, ens trobaríem en una vall per l’independentisme i hauria de començar a pujar a raó de 0,375 punts de percentatge mensuals.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *